Darina de Farners

La farnesenca escola de Sant Salvador d’Horta compleix enguany els seus cent primers anys. Doncs que surti a la pissarra una mestra que se n’hi passat un terç, trenta-tres, i que està a punt d’acabar la carrera professional. Té un nom ben singular: Darina. I com que ja se sap que el nom sí que fa la cosa, no en buscarem cap altra emmotllada igual, per bé que segurament existeixi en el complex món de l’ensenyament. La Darina, quin cas...! Tota una carrera docent i ni tan sols s’ha molestat a anar a retirar el títol que encara li deuen guardar a la facultat de Magisteri. Fins a aquest punt fuig de qualsevol signe acomodatici, de presumptuositat o d’ostentació. Discreta, sòbria i extremament eficaç, per a ella els títols caduquen com ho fan els iogurts. Per això ha fet un munt, una muntanya, una carena de cursos d’actualització fins a esdevenir una experta en informàtica escolar que tot ho resol. Mai s’ha interessat pels crèdits de promoció que tanta set fan a molts funcionaris ni per les acreditacions que posen la cirereta a les quaranta hores de rigor. Amb els deixebles, sempre ha gastat un tracte que diria que es perd llastimosament: tu ets un menor, però jo no. Tu ets un petit que es farà gran, però jo soc una gran que no m’he de fer petita, ni parlar com tu, ni fer les ballarusques que fas tu, ni pensar i actuar amb el poc gruix amb què tu penses i actues. Confiança, tota. Confiances, ni una. L’estimació mútua neix del treball, del rigor i de l’exigència als dos costats de la relació, oi que ho entens? Encara no? Doncs ja ho entendràs més tard. La Darina, sense saber-ho (ni falta que li fa!), és l’encarnació del pensament de Sèneca: “Llarg és el camí del mestratge si es fa amb paraules. Curt, si es fa amb l’exemple.” Vet aquí una mestra, una ciutadana, una mare i esposa que se’n riu per sota el nas, dels que garlen i garlen sense fer res després de la xerrameca. També, per descomptat, dels que pontifiquen per escrit. Sovint ha passat atrafegada per darrere d’aquest articulista, que redactava la seva columna quinzenal, i li ha demanat sorneguera, amb l’humor savi de qui sap fotre’s dels altres i de la pròpia persona: –“Que escrius sobre mi?” Doncs, mira, sí! Escric sobre tu, Darina, escric sobre una persona amb decòrum. Després de garlar tant i tant en aquesta columna, qui sap si no és la primera vegada que hi dic una cosa seriosa de debò...