Desastre

Potser a mesura que acumulo anys també em torno pessimista, però tinc la sensació que l’actual pandèmia ha estat un detonant sorprenent per a un col·lapse anunciat fa temps. Canvi climàtic, moviments migratoris massius, deteriorament del medi ambient, pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics i armes amb capacitat per reduir a cendres tot el planeta. La biologia s’ha avançat a l’home, o algú l’ha manipulat per fer una drecera cap al desastre. Cada dia per la televisió ensenyen algun sector econòmic afectat, com la baixada de vendes de vehicles, l’impacte sobre el turisme, l’hostaleria, etcètera. Fins i tot l’altre dia vaig veure i escoltar un torero que es queixava perquè a Espanya han suprimit totes les corrides. Suposo que no cal que digui que mentre l’escoltava les llàgrimes em baixaven cara avall. És a dir, mentre tot cau, un tal Ordóñez lamentava que no el deixessin matar animals en una plaça plena de gent. De moment ja no s’han pogut celebrar les Falles, les processons de Setmana Santa, els Sanfermines o les més properes festes de Sant Eudald, en què aquest any no ha calgut anul·lar cap acte a causa de la pluja, sempre puntual. I tinc seriosos dubtes que la gent torni a casa per Nadal, com fa un anunci televisiu. Veiem com un sector de la societat banalitza la situació per poder omplir el calaix i com l’altre considerem la salut dels ciutadans com a primordial. Els gestors de la crisi sembla que formen part del primer grup i es dediquen a marejar el contribuent amb mesures, contramesures, informacions i desmentiments mentre posen pegats cada cop més dèbils als forats d’un sistema econòmic que fa aigües pertot arreu. I no cal parlar d’aquells cobdiciosos que esgrimeixen la Constitució com feia Moisès amb els deu manaments quan s’apliquen mesures com els confinaments, el canvi d’horaris o la unificació dels serveis sanitaris. La darrera crisi econòmica va escurar bona part dels estalvis de la gent que havia treballat tota la vida, i amb la que s’acosta ja no seran suficients ni per aturar un primer cop. Tinc l’estranya sensació de ser testimoni de l’ensorrament d’un imperi però que el temps no em donarà l’oportunitat de veure quin el substituirà. Fins ara m’ha tocat viure en el progrés i l’abundància i en la creença que el progrés de l’home consistia que els pares deixessin als fills un món millor que el seu. Ara temo que anirem a la foscor deixant enrere encara més foscor.