Tribunal Constitucional

El Tribunal Constitucional espanyol fa anys que és notícia. I notícia no positiva. Des de la sentència de l’Estatut del 2010 fins avui, no ha deixat de produir notícies negatives. Si el 2010 ja era un tribunal caducat, amb diferents membres dimitits o morts i no renovats, actualment passa el mateix. Fa temps que els seus membres haurien de ser renovats, però no hi ha manera. Els principals partits no es posen d’acord. I tot continua com si res.

El mateix passa amb el Consell General del Poder Judicial. Fa més d’un any que el seu mandat ha caducat. Tampoc els partits es posen d’acord. Però no passa res. Continuen fent i desfent, nomenant i renomenant els seus afins. I no passa res.

Anem, però, al Tribunal Constitucional. Últimament s’han produït dos fets molt greus. Fets que podrien vulnerar directament l’estat de dret i els mateixos drets humans.

Primer: el TC suspèn el ple que tenia previst fer el dia 21 d’abril. En aquest ple, havien d’analitzar la petició d’empara i de llibertat que els presos polítics feia temps havien sol·licitat. Suspèn el ple, tot i que el govern espanyol va ordenar que la justícia funcionés en serveis essencials. I decidir si s’ha d’estar a la presó o no és un servei essencial. I s’ha suspès sine die. I no passa res. Perdó, sí que passa. Passa que els presos polítics continuen a la presó. És irresponsabilitat, mala fe, o directament acompliment del pla preestablert en el tema dels presos polítics? Difícilment ho sabrem mai.

Segon: el TC admet els recursos d’empara dels presos polítics catalans. És l’últim pas abans d’anar a la justícia europea. Això que en principi podria semblar positiu, en la pràctica és tot el contrari. Un cop admesos els recursos, el TC no té cap termini per resoldre i sentenciar. Per tant, és de preveure que aquests recursos, com tants d’altres, restaran dins un calaix del TC per un temps indefinit. Mentrestant, els nostres presos no poden accedir a la justícia europea. Cal dir que el TC pràcticament no accepta recursos d’empara. Són menys del 10% els que accepta. En el cas dels presos catalans, els ha acceptat tots. Tots. Una anomalia difícil d’entendre, si no és amb l’objectiu de retardar l’anada a la justícia europea. Ens tornem a preguntar: és irresponsabilitat, mala fe, o senzillament la seva manera de procedir? Tampoc ho sabrem mai. I no passa res.

En el recurs d’empara també es demanava que, mentre no es resolgui, suspenguin els efectes de la sentència, això és, la presó. Doncs no. El TC resol que no hi ha urgència excepcional, per tant no suspenen els efectes de la sentència. Han de continuar, doncs, a la presó. Per cert, els condemnats pel cas Blanquerna, en ferm pel Tribunal Suprem, varen demanar al TC el recurs d’empara, que va ser acceptat i també va sentenciar que mentre no es resolgui el tema, no es compleixin les condemnes de presó dictades pel Tribunal Suprem. Fa més de quatre anys i encara cap dels condemnats no ha entrat a la presó. Per què uns sí i altres no? Això és imparcialitat? Això és justícia? I no passa res.