Viure i conviure

Més de nou setmanes de confinament, i avui, a bona part del territori català, s’avança un pas més en aquest procés de tornada a una suposada nova normalitat. Segurament és la fase més important, perquè representa una mena de grau de semillibertat quan la pandèmia no està ni molt menys extingida. Per tant, el moment actual és crucial i requereix, per una banda, d’una gran eficiència i clarividència de totes les administracions a l’hora de dictaminar les directrius i de fer-les complir –molt discutible fins ara– i, per l’altra, d’una màxima autoexigència de responsabilitat per part dels ciutadans –que també seria millorable–. El repte, doncs, és gran. I només hi ha una manera d’afrontar-lo. No es tracta de tenir por ni de viure reclòs per sempre més. Ni tampoc de passar-s’ho tot pel folre, com si res no hagués passat. I encara menys convertir-nos en vigilants i jutges dels nostres veïns. És tan senzill com tenir respecte a la situació i actuar en consideració vers els altres, amb seny i gaudint de cada trosset de vida que, de mica en mica, anem recuperant. Viure i conviure. Tan senzill i tan complicat alhora. Ho era abans i ho serà encara més amb el nou escenari que ens ha deixat la Covid-19. En sabrem? Per força, si volem avançar. Tampoc ningú s’imaginava que podríem estar dos mesos confinats a casa, i bé que hi hem estat. És la teoria del got mig ple. Que ja serem a temps de veure’l mig buit, si cal.