La pròrroga

Quan escrivia aquestes línies, ahir al capvespre, el govern de Pedro Sánchez ja havia fet públic un acord amb Ciutadans per a la pròrroga del decret d’alarma. Pressió i un lleig claríssim a ERC, a qui deu la seva investidura. 155 monedas de plata, que piularia algú. Però ves a saber. Això era ahir i la votació és avui i sempre hi pot haver sorpresa a darrera hora. No en tinc ni idea, de com acabarà, i, si volen que els sigui sincer, tampoc em preocupa gaire. Perquè soc dels que pensen que hi havia (i que hi ha) altres maneres de lluitar contra la pandèmia sense decretar l’estat d’alarma. Però no els negaré que ha anat bé, tot plegat. Si més no perquè, gràcies a les discussions d’aquests darrers dies, hem pogut veure (tornar a veure, vaja) quina és la radiografia de tot plegat. La major, que el govern de Sánchez (quin descobriment!), en això de la descentralització i el diàleg, hi creu d’una manera perfectament descriptible: això és només quan necessita els vots. I que, com tots els governs espanyols, és d’una lleialtat també descriptible quan fa acords. La radiografia, però, va molt més enllà. I hi surt tothom retratat. Podem, també. Per les seves incompareixences. On és Iglesias? Desaparegut, és clar, davant els pactes del seu govern amb Ciutadans. No hi té res a dir, sobre com està gestionant la crisi el seu govern amb tan poc respecte als territoris i als republicans? Tampoc és menor, en aquesta radiografia, el paper del Ciutadans d’Arrimadas. El de sempre. Amenaça de no donar suport a la pròrroga del decret d’alarma de Sánchez si aquest negocia amb ERC una nova reunió de la mesa de diàleg. La seva condició? Que no hi hagi diàleg? L’anticatalanisme, Inés, sempre al davant. Una estratègia brillant. Gairebé com la del PP (de Vox ni els en parlaré, jo), que és la del pur desgast, la d’anar contra tot i tothom (sobretot contra Sánchez, és clar), la del negativisme i la del tot s’hi val. I a casa nostra? El PSC servil de sempre, un PP inexistent, uns comuns poc comuns i, és clar, un independentisme desunit, amb estratègies cada cop més diferenciades i que es continua tirant els plats pel cap. Qui ho diu, que no serveixen de res aquestes discussions sobre la pròrroga de l’estat d’alarma? Si més no, perquè s’hi retrati tothom.