Biografies

Als polítics els agrada dir que llegeixen biografies. Sempre que els entrevisten i els demanen què llegeixen, fan una breu pausa dramàtica, com si la pregunta els hagués sorprès i s’ho haguessin de rumiar, i diuen que no tenen gaire temps per llegir però que, en fi, ara estan llegint la biografia de Winston Churchill, de Nelson Mandela o de José María Aznar, segons el cas. Com que l’entrevistador mai no s’ha llegit aquests llibres, el polític no corre perill i la cosa queda aquí, sense preguntes inoportunes ni complicacions extraordinàries. Quan el polític està tan pagat de si mateix que troba que aquests personatges anteriors li queden petits, llavors diu que llegeix algun gran filòsof: Kant, Shopenhauer, Sòfocles o qualsevol altre nom que soni prou important. Aquí hi ha el perill que l’entrevistador s’hagi tret la secundària i li formuli alguna pregunta, cosa que pot deixar el polític en ridícul, però quan algú te l’ego tan crescut, això ni tan sols és un problema.

En canvi, la resta de mortals ens inclinem més aviat pels llibres de ficció, pels personatges inventats que viuen trames de mentida. I si volem saber alguna cosa de filosofia ens mirem un capítol de Merlí o anem a El racó de pensar de la Mònica Terribas i el David Fernàndez. És curiós com les persones que viuen una vida corrent i es troben immerses en la realitat quotidiana, necessiten les pàgines de la ficció per fugir d’aquesta realitat. En canvi, quan una persona està construint de si mateix un personatge estadista, com fan els polítics que volen arribar i mantenir-se a la primera línia, necessita exemples i models reals per tal d’emmirallar-s’hi i subministrar una dosi de realitat al seu propi personatge encara per fer. I, com els mals escriptors, hi posa tant d’afany i ambició i s’estima tant el seu propi personatge, que acaba semblant un Churchill de cartó pedra. Exemples? Mireu qualsevol roda de premsa de Pedro Sánchez en temps de coronavirus.