Quan se’n van els mestres

Un activista que mai no es rendia, un artista amant de la política, un militant de la llengua i del país i un lluitador de la vida des de les esquerres. Ha mort el Lluís Juste de Nin, i la seva mort ha sacsejat no només la seva pròpia generació sinó també la generació dels que li veníem darrere, perquè el Lluís sempre asseia a taula persones diverses en edats (i en idees).

Durant tres anys vaig tenir la sort de seure a la taula del Cercle Catalanista de l’Ateneu Barcelonès que havia creat el Lluís; ell era el timoner d’una nau plena de persones de conviccions fermes però no pas compartides i això feia que les converses fossin intenses però no pas fàcils. I malgrat el to acalorat del debat, el Lluís aconseguia que la nau mai naufragués. A la taula hi seia també la Muriel Casals: eren amics i compartien un passat de lluites polítiques i complicitat generacional.

La tristíssima notícia de la mort d’en Juste de Nin m’ha fet pensar molt en la Muriel i en com de similar era el seu mestratge per als qui els anàvem unes dècades enrere: opinant sense pontificar, ensenyant sense sermonejar, compartint punts de vista des de la humilitat i, sobretot, preguntant i escoltant: i tu d’això què en penses?

El Lluís i la Muriel eren dos exemples de com no convertir-se en un tap generacional, de saber obrir la porta als qui venen, fer-los un lloc i dedicar-los temps i espai, de ser permeables a noves idees i d’exercir un valor molt expressat i poc practicat a l’activisme polític: la transversalitat.

Se’ns acumulen els comiats. El del Lluís serà un altre adeu que ens quedarà pendent i espero que quan el fem el seu comiat sigui també un homenatge als mestres que deixen petjada fins i tot sense pretendre-ho. Com ell i com la Muriel, dos vitalistes que en algun lloc de l’univers ara segur que deuen estar celebrant d’haver-se retrobat.