Els comuns fan soroll

Siguem realistes. Si el PSOE i Podem s’haguessin pres seriosament la taula de diàleg que van pactar amb ERC haurien hagut d’afrontar, des del primer moment, una reforma profunda de les estructures judicials i policials de l’Estat i haurien plantat cara, de front, a l’ofensiva de la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles. No només això, a Catalunya tant el PSC com els comuns estarien en plena operació de legitimació d’aquestes converses i del seu resultat. I, com a mínim, hi hauria hagut indults parcials –com els del PSOE a favor dels terroristes d’estat dels GAL– que permetessin que els presos polítics catalans recuperessin la seva llibertat.

Encara més, el govern espanyol hauria creat un canal de comunicació amb l’exili i hauria decaigut l’obsessió judicial i mediàtica contra Carles Puigdemont. A partir d’aquest clima polític segurament s’hauria obert una oportunitat viable per a un nou tripartit passades les eleccions catalanes. Les converses avançarien, encara que fos a empentes i rodolons, i el debat s’estructuraria sobre l’oferta de l’Estat a una Catalunya espanyola, però autogovernada. Naturalment, l’ofensiva de la dreta nacionalista espanyola seria fortíssima, des dels mitjans fins al carrer, però no depassaria el que ja va passar amb l’Estatut dissortat de Pasqual Maragall.

Però no ha passat res de tot això. De fet, n’hi ha hagut prou amb quatre mesos per demostrar que l’estratègia de Pedro Sánchez és arribar a la setmana que ve. I després, igual. L’estètica progressista i plurinacional de la investidura no s’ha traduït en res, ni tan sols en un canvi de discurs respecte a l’estructura de l’Estat. A Catalunya fins i tot s’ha incrementat el soroll dels comuns contra el govern, intentant dissimular que el govern més progressista del món mundial és el que paga les medalles dels policies que van agredir els votants de l’1-O i compra tancs per als militars. En definitiva, ni hi ha taula ni hi ha diàleg. I, com deien els clàssics, no avançar és retrocedir.