“A les famílies els urgeix un permís retribuït abans no obrin els centres”

És evident que les famílies que han estat setmanes confinades amb els fills o persones amb discapacitat a càrrec tenen necessitat que els serveis d’atenció diürna i les escoles d’educació especial es comencin a obrir. Per a les famílies i les entitats el més important és que la reobertura dels centres, que van tancar a l’inici de la pandèmia, puguin tornar a obrir portes amb garanties.

Estem mantenint converses amb el govern perquè les entitats veuen inassumible el cost que això pot representar, tant per la compra dels equips de protecció individual com les actuacions per adaptar els espais a les noves condicions per evitar l’acumulació de persones en una mateixa activitat. S’ha d’estar preparat per a la fase 3 però hi ha moltes incògnites de com fer-ho.

Estem preocupats en un context que les tarifes no cobreixen el cost real del servei, que, recordem-ho, és públic, concertat a través d’entitats socials. Les converses estan obertes per tractar temes nous com el sobrecost pel desconfinament però també temes que arrosseguem fa anys com l’actualització de tarifes i revisió dels sistemes de copagament. En el procés de recuperació econòmica i social del país els serveis de les entitats socials i el sector de la discapacitat hem d’estar a l’agenda política, perquè arribem molt tocats.

És una demanda que apareixia al març a l’agenda del govern espanyol, però sembla que n’ha desaparegut. Entenem que disposar d’un permís retribuït per continuar cuidant el seu familiar sense perdre el sou és imprescindible. Les famílies ho necessiten abans no obrin els centres.

Vam criticar la conselleria perquè els equips de protecció no van arribar a les llars i residències fins ben entrat el mes d’abril i van ser setmanes molt complexes. Les entitats van fer un sobreesforç per aconseguir-ne i des de la federació van posar en marxa una campanya de recaptació de fons per finançar el material.

De les 5.500 places que tenim s’han comptabilitzat 33 persones mortes. Podem intuir que el perfil d’edat o l’absència de patologies hi hauria ajudat però també la gestió dels centres que es van descongestionar i van prendre mesures abans per evitar els contagis. Tot i això s’han produït uns 900 contagis, amb un 11% dels treballadors de baixa, en un sector amb unes condicions laborals molts precàries.

Sí, entenem que s’hauria de fer com al personal sanitari. La discussió de fons és la dignificació del model públic i privat, amb sous baixos i sense capacitat d’invertir per dignificar els equipaments. S’ha de fer un pla potent de reactivació de tot el sector per l’augment de les tarifes pels serveis concertats. La crisi ha evidenciat que la cura i l’atenció a les persones és el més important.

Amb l’absència dels Epis va ser més complicat fer l’atenció domiciliària però s’ha normalitzat i compaginat amb l’assistència telemàtica. El fet que Dincat siguem entitats socials impulsades per les famílies i molt arrelades al territori ha permès donar resposta. Vam batallar i pressionar als polítics perquè les persones amb discapacitat poguessin sortir a passejar i es va aconseguir. També ens ha tocat fer sensibilització a la ciutadania quan s’increpava famílies que sortien a passejar.

Ha fet aflorar fortaleses i febleses. Podem comptar amb un servei universal de salut i un estat del benestar que aspira a protegir els més febles. També s’ha vist una societat civil molt poderosa que s’ha bolcat. Però s’han evidenciat febleses com la manca de vincles entre els serveis socials i sanitaris, la col·laboració del sistema públic i privat i una manca de formació dels serveis socials. Caldrà revisar el model residencial perquè s’acosti més al que seria continuar vivint a casa i apostar per l’atenció domiciliària.