Final de confinament

En aquest temps han passat per casa un grup de gavines que es volien cruspir el gat, una assídua merla mascle (un merlí?) que el gat es volia cruspir –dins la cadena tròfica, no sé on situar el gat–, una cadernera que refilava i l’habitual parell de coloms. Tinc un professor que diu que és cosa de la primavera, però els tres primers no havien vingut mai. El primer cafè amb llet a la terrassa d’un bar en dos mesos i mig va tenir lloc ahir flanquejat per herbotes altes i flors silvestres allà on abans hi havia gespa arranada. “Nel mezzo del camin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura.” Vaig estar a punt de buscar-hi espàrrecs. Per mi, que les hi deixin, com a recordatori de la natura. Qui no ha vist els senglars baixant per la Diagonal, el flamenc fent de flamenc a la platja de Castelldefels o el runner esbufegant per Montjuïc? A Barcelona, la fase 1 consisteix a passar d’estar confinats dins de casa a estar confinats dins la ciutat. Qui se’n recorda, de les franges? Ens hem fet farts de criminalitzar els que treuen el nas per sobre la mascareta, els que senzillament treuen el nas, els que canten després dels aplaudiments i els que criminalitzen els criminalitzadors; ens hem odiat per ser com som mentre el desconfinament s’adaptava a la realitat i no a l’inrevés. S’està fent més llarga l’espera del poemari de Juana Dolores que el confinament, i això que ens han distret amb concerts no-nats, cartellets de gust dubtós i instagrams de Telva per lluir planta del peu. Hem plantat horts urbans que es pansiran en dues fases. Hem après a fer pans que no farem mai més. De fet, ens hem cansat de voler el pa sencer i ara volem les molles. Ens han fet hikikomoris a contracor, però no em queixo. Tot ha estat una anècdota posada al costat d’un drama. Han mort dos veïns d’escala, han mort milers de veïns d’escala. Les residències ens han mort. “havíem estat peces d’antiquari. avui som trastos vells, els vells”, constatava el poeta en majúscules que escrivia en minúscules.