Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

L’economia catalana (I)

De tant en tant convé donar un ullada al conjunt de l’economia catalana, sense xifres, però amb les informacions suficients per veure els seus principals actius i els seus principals forats. El retrat s’ha de fer amb visió d’abans de la pandèmia, perquè després no hi ha profeta que es vegi amb cor d’endevinar-ho; quedarà igual o canviarà? Si canvia, serà per millorar o per empitjorar?

No tenim grans empreses de base: un gran banc, una gran empresa industrial, a l’estil de Finlàndia amb Nokia, però que ara ja no té. Tenir grans empreses té els seus inconvenients i els seus avantatges. Una virtut: asseguren una borsa amb base pròpia, que ara no tenim. Un inconvenient: quan el sector d’aquestes grans empreses passa un mal moment, tota l’economia del país en pateix, ja que hi ha molta petita o mitjana empresa vinculada a la gran.

El sector financer català està representat per dos grans bancs, que no són enormes, però suficients per a la nostra economia. Els tenim, però no els tenim, ja que un està domiciliat a València i l’altre a Alacant, en virtut de decisions no prou explicades. Afegim-hi que teníem un bon grup de caixes d’estalvi, que van ser absorbides per bancs amb motiu d’una crisi que afectà el conjunt del sector financer. La Caixa de Catalunya-Catalunya Caixa va ser absorbida pel BBVA. En canvi, CajaMadrid, amb les mateixes pèrdues i un president que acabà a la presó, es transformà en Bankia, un gran banc madrileny, sanejat amb molts milions de fons públics.

El turisme té una importància clara des del 1955, quan Espanya obrí fronteres. Però és turisme de temporada, o sigui, de 4 o 5 mesos, amb una part del personal que també té contracte temporal. És turisme de sol i platja, sobretot. Catalunya no disposa de cap gran empresa turística i el sector està controlat per centenars de petites o mitjanes empreses.

La gran empresa industrial o energètica no existeix a Catalunya. Només La Caixa en va crear, però s’ha desprès de la majoria. De les que es constitueixen amb capital privat no n’hi ha cap que ho faci amb la finalitat d’anar a borsa, que voldria dir treballar amb diners captats al mercat de valors d’accionistes variables i anònims. Les empreses catalanes en tenen prou amb els recursos de la família i d’amics de confiança. Si una d’aquestes empreses dona entrada en el seu capital a altres accionistes, normalment estrangers, ja podem endevinar que acabarà en mans d’aquests, mentre els accionistes catalans acumulen centenars de milers d’euros en dipòsits bancaris.

A Catalunya abunden, així, les mitjanes empreses industrials. Acostumen a ser familiars i no acostumem a mantenir aquest caràcter més enllà de la segona o tercera generació. No hi ha exemple més cruel que les baralles familiars quan entren a l’accionariat els cunyats, cosins, i parents sobrevinguts. Finalment, hi ha milers de petites empreses industrials en les quals els propietaris treballen deu o dotze hores diàries i fan vacances quan poden, si és que poden. Toca ara parlar del sector de serveis i d’algunes empreses especials. Però l’article no dona per més aquesta setmana. Seguiré la que ve.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia