Oportunitats i riscos

La crisi de la Covid-19 ha obligat a repensar les ciutats arreu del món, moltes ciutats han fet un esforç considerable per fer per a vianants espais, per eixamplar l’espai per a vianants i ciclistes, traient carrils i espai d’aparcament al transport privat motoritzat. La necessitat urgent de més espai entre persones per evitar el confinament ha forçat molts municipis a avançar en aquest sentit. Barcelona n’és un cas paradigmàtic, de la manca d’alliberament de l’espai públic per als ciutadans. En tenim una oportunitat que aquest urbanisme tàctic que allibera espai del privilegiat cotxe cap a altres modes de mobilitat i especialment per als ciutadans es transformi en un risc cap a una ciutat més dominada pel transport privat motoritzat. La por i la dificultat de mantenir les distàncies socials al transport públic comportarà un increment del transport privat. Dependrà de les ciutats si el faciliten cap a maneres no motoritzades (bicis, caminar, etc.) o si no fan gairebé res (com en el cas de Barcelona), que faria que tornéssim a una situació molt pitjor a la d’abans del confinament.

També la crisi de la Covid-19 obre oportunitats perquè les administracions públiques amb competències d’habitatge puguin adquirir habitatges a preus més raonables per enfortir la bossa de lloguer públic social. Podem tornar a cometre els errors del 2008. Entraran habitatges al mercat a un preu més baix per la caiguda de la demanda, la incertesa del mercat i l’alliberament d’usos no residencials d’habitatges (per exemple, els habitatges d’ús turístic que ara no poden fer la seva activitat). D’aquests, se’n poden apropiar fons voltors, o bé podem exigir a les administracions que aprofitin aquesta oportunitat per incrementar aquesta bossa de lloguer públic.

Una altra oportunitat que ens ha obert la crisi de la Covid-19 és la reorganització del treball. Necessitarem trencar el model anterior, en què tots entrem i sortim a les mateixes hores i en al qual el teletreball era una opció marginal i molt minoritària. Això ens ha de poder donar més flexibilitat i capacitat per conciliar vida personal i laboral, però ara bé, correm el risc que aquest teletreball ens faci perdre encara més poder com a treballadors. El fet de reduir l’activitat presencial ens fa perdre contacte directe amb els nostres companys de feina i pot reduir encara més la força sindical. A més, els límits entre espai de feina i espai personal es dilueixen i pot portar a jornades laborals sense límit de temps. El teletreball i la flexibilitat horària pot ser una eina de conciliació però també una forma que els treballadors perdin poder i estiguin sempre connectats a l’activitat laboral.

Si aquestes oportunitats poden ser aprofitades o poden transformar-se en un malson dependrà especialment de la política i de l’activisme, de com pressionem les administracions, però també de l’acció sindical i laboral, de l’acció ciutadana al carrer i de la tasca de lluita social. Acció social que també ens és més difícil pel confinament parcial en el qual ens trobem.