Petita pàtria de Farners

Quan em demanen per què vaig pel món dient que soc farnesenc si no he nascut a Santa Coloma, sempre contesto que ningú no és perfecte. És clar que si la pregunta arriba en temps de ratafia, llavors ja soc una mica més expeditiu: –A veure si ho entens, els farnesencs som com els bascos, naixem on ens passa pels dallonses... Això sí: a la faixa sempre em guardo un roc per als dies de tertúlia més seriosa i especulativa. Aleshores responc que la pàtria no és la infància, sinó la infància dels fills que hem criat. No ets d’on neixes, ets d’allà on has bressolat, canviat bolquers, vacunat, matriculat, patit i perdut hores de son. Si has viscut, lector, l’experiència d’una migració interior de poble a poble –o de poble a ciutat, o de ciutat a poble– i hi has tingut canalla, potser estaràs d’acord que aquest tipus de migració no pas per ser menor és menys exigent que la que et porta de país a país. No demanis, foraster, que et rebin bé, fes-te abans mereixedor que t’agreguin. Vinguis de lluny o del poble del costat, el primer que et pertoca és canviar la pell com fan les serps i deixar enrere biografies, tradicions, parles i gustos. –Oh, és que no vull perdre els orígens... –Coi, doncs queda’t a casa i rebolca-t’hi com una croqueta! Per què t’has desplaçat, ciutadà del món? Ho has fet perquè el lloc d’origen no et donava el que buscaves, oi? O és que tens la pretensió de desnaturalitzar aquelles societats que no s’han mogut del seu hàbitat? Guarda’t els records, si vols, però llença l’arrapar-t’hi. Interessa’t pels nous personatges, per la nova geografia, per les noves maneres de dir, de pensar i de sentir. I així el dia que t’arribi un confinament lluny del poble que ja t’has fet teu, en circumstàncies familiars i personals difícils, sentiràs l’escalf de la seva gent fins i tot en la distància. Aquests dies, molts farnesencs perfectes han fet costat a uns farnesencs imperfectes, vet aquí el regal que ha rebut l’articulista. Ovidi va escriure una obra en què fa viatjar a Roma els mateixos versos que escrivia de lluny estant: –“Ves, llibre, i amb les meves paraules, saluda els llocs estimats [...] Si haguessis de portar amb tu, llibre, tot el que penso, series càrrega feixuga per al missatger.” Sense que hi hagi cap exili pel mig, plagio l’enginyosa prosopopeia del poeta i li dic a aquest text: –Ves, article, al lloc estimat i porta-hi la càrrega d’un únic pensament: el de la meva infinita gratitud.