Ha vingut per quedar-se?

No sé si tenia res a veure amb el que ara entenem com a teletreball, però recordo a casa els avis una habitació amb una taula de fusta, un tinter sense tinta, que crec que era més aviat una ornamentació, i un telèfon negre de baquelita penjant de la paret. L’avi havia estat forner i després es va dedicar al que ara anomenem comercial: abastia de farina els forns. De petit havia visitat amb els pares moltes llars on, quan te la mostraven, qualificaven el sancta sanctorum del marit com “el despatx”. Això vol dir que l’invent del teletreball no és nou. Jo mateix, abans de tenir ordinador havia fet teletreball amb una màquina d’escriure elèctrica i un fax. Amb el temps em vaig modernitzar, però el concepte costava d’entendre. Després de quinze dies de veure’m assegut tothora davant l’ordinador, l’operari que instal·lava la calefacció a casa em va preguntar: “Però tu treballes?” Ara que sembla que el concepte teletreball s’ha estès força, continua tenint el mateix perill que tenia fa uns anys; no per a l’interessat, sinó per a l’entorn de casa, de no diferenciar el moment que tens el cap a la feina o ja has abaixat la persiana. Recordo que quan m’aixecava un moment de la cadira, la meva filla venia cap a mi. Interpretava que ja podia estar per ella. Amb la pandèmia, el teletreball ha vingut per quedar-se. Però més enllà de les qüestions tecnològiques que s’han demostrat totalment viables, el factor ambiental és bàsic per no acabar demanant a crits tornar a passar hores de transport públic o privat per arribar a un espai laboral presencial. Hauran de canviar les coses i a més de l’habitació dels nens les noves generacions de parelles hauran de buscar també un pis amb la cambra del teletreball, on no quedin racons de foscor del senyal de wifi. Una de les aportacions de la pandèmia és la caiguda del mite que treballar a casa era còmode: amb sabatilles i sense perdre temps en viatges. Ens hem adonat que en les teleconferències cal anar nets i polits.