El pont de la riera

Tot i la transformació profunda de Lloret o, potser, per aquesta mateixa causa, els lloretencs de tota la vida, de tant en tant, enyorem algun testimoni del passat que havia format part de l’ambient de la nostra infantesa. El polifacètic Salvador Pujós, destacat actor de teatre i presentador de la televisió local, sobretot del programa Tal com raja, ha reivindicat moltes vegades la gràcia especial que tenia el pont de ferro de la riera, tot un símbol per als habitants d’aquell barri, que travessava la nostra modesta via fluvial –no tan modesta en èpoques de pluges torrencials– i comunicava el carrer de Santa Cristina i el de la Riera. En definitiva, unia el nucli urbà central amb el barri de les Tres Creus i el seu entorn, conegut, també, simplement, com “l’altra banda de riera”. El pont tenia una estructura metàl·lica característica de l’època en què fou construït, que feia honor al desenvolupament de la indústria metal·lúrgica dins dels corrents arquitectònics de finals del segle XIX, la mostra més paradigmàtica dels quals seria la parisenca Torre Eiffel. Precisament tretze anys abans de l’esmentat monument internacional, el 1876, el mateix Gustave Eiffel havia construït a Girona el pont de ferro de les Ballesteries, encara avui existent. El mateix any, també, Eiffel començà a construir el viaducte del tren de Colera, que s’acabà el 1877 i que, quan s’imposà la doble via, el 1916, fou substituït per una estructura aquesta vegada feta per la Maquinista Marítima i Terrestre, de Barcelona, com explica Josep Clara en el seu divertit i interessant llibre Històries de frontera. Per a molts lloretencs, el nostre pont de la riera també es devia a la traça d’Eiffel. Però no és així. Vam tenir menys sort. El nostre era de més estar per casa. Es va fabricar a les Forges de Can Girona del Poble Nou (Barcelona) i es va col·locar el 28 de febrer del 1879. D’estrep a estrep hi anava sobre les barres travesseres de ferro un paviment de taulons de fusta. Les baranes laterals tenien forma d’arcada quasi semicircular. Amb el temps quedà desfasat i, sobretot, quan es va preveure canalitzar la riera, va haver de desaparèixer. Es va desmuntar el 15 d’abril del 1959 i es va vendre al drapaire. Ara, seixanta anys després, l’Ajuntament ha posat al lloc on hi havia un dels seus estreps una mena d’ambó amb una llegenda que en divulga la pretèrita existència i, a través de l’aplicació d’un codi QR, remet a quatre fotografies que podem contemplar en el mòbil. Aplaudim la idea.