Montilla contra ell mateix

Jo vaig votar a favor de fer president José Montilla. No l’hauria pas votat a les urnes però ho vaig fer al Parlament, com a diputada, en un moment que considerava que era fonamental incorporar els socialistes catalans al procés de construcció nacional. Llavors, el 2006, encara hi havia catalanistes al PSC i em semblava un partit crucial per enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva més enllà de les fronteres tradicionals del nacionalisme, un partit que no podíem deixar a la cuneta en el camí cap a la independència. I a més, ho reconec, em semblava un triomf del país, de la tesi candeliana de la “Catalunya un sol poble”, que una persona nascuda a Còrdova n’esdevingués la màxima autoritat; res podia exemplificar millor que volíem un país que es construís damunt de les voluntats i no de les essències.

El vaig votar convençuda com a president i en vaig defensar la gestió perquè, en contra del que s’ha dit durant molts anys, Montilla va saber defensar la institució que representava. I per això no em va estranyar gens que, quan el Senat espanyol l’octubre de 2017 va aprovar l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya, José Montilla fos l’únic senador del PSC que es va aixecar, va abandonar l’escó, va defensar el seu gest i va assumir que el multessin. Seguia defensant la institució.

És per tot això –perquè he defensat el president Montilla en contra de l’opinió de tot el meu entorn durant anys– que ara em sento legitimada per dir que la decisió que ha pres d’incorporar-se al consell d’administració de l’empresa energètica Enagás fa mal a la institució i a ell mateix, a la seva pròpia trajectòria política.

Que serveixi almenys per fer-nos canviar la llei perquè els qui han presidit la Generalitat no puguin tenir una activitat laboral privada mentre disposen d’una oficina pública com a expresidents. Perquè no és ètic ni acceptable. Perquè no és un simple cas de porta giratòria, sinó que és molt més greu: un atac a la dignitat institucional de la Presidència.