Tot anirà igual

A l’inici d’aquesta pandèmia, en l’època del “tot anirà bé”, es plantejava el confinament no només com una mesura obligatòria per aturar l’expansió del virus sinó també com una oportunitat per replantejar-nos molts aspectes. Com un recomençar. Però ara que ens dirigim cap a la nova normalitat, es confirma que sí, hi haurà alguns petits canvis, però els pilars continuaran sent els mateixos, els de la vella normalitat. Distància social, més higiene i menys aglomeracions. Això ens acompanyarà durant un temps, és cert. Però el que no canviarà, per exemple, serà la vella política. La priorització de l’estratègia partidista fins i tot s’ha agreujat. I això és un entrebanc gairebé insuperable si es vol fer front a canvis estructurals, d’arrel. Amb la crisi de la Covid-19 s’han fet més que evidents, si no ho eren ja, problemes com la conciliació familiar, l’adaptació dels horaris comercials, els hàbits de consum, el pes de l’economia submergida, de l’especulació immobiliària, la contaminació que genera la mal entesa mobilitat, la necessitat de conservar la natura i els espais verds, la bretxa digital que pateixen moltes famílies... i podríem seguir. Res que no sabéssim abans però que l’excepcionalitat del coronavirus ha posat encara més en relleu. La crisi no està tancada i encara hi ha temps per fer passes en aquest sentit. Però, ara mateix, el “tot anirà bé” ja és història i la cosa fa més pinta de “tot anirà igual”. Oportunitat perduda.