L’ADN de la segregació

Els Estats Units van poder esdevenir la primera potència del món gràcies a la seva poca capacitat d’empatitzar amb l’altre. Quan parlo de “l’altre”, no em refereixo a persones de l’altra punta del món que arribaven i esdevenien ciutadans, sinó als indis, que van ser expulsats de les seves terres, i a la població africana portada allà com a esclava, sense la qual no hauria estat possible convertir les grans extensions en conreus, ni aixecar ciutats ni el desenvolupament industrial.

Però mentre que en el cas dels indis, amb una cosmovisió gens permeable a la conversió al cristianisme, es va considerar que no calia integrar-los, amb els afroamericans, per la pressió de les diverses esglésies cristianes i per la incompatibilitat amb els vents de llibertat que arribaven d’Europa, la majoria d’estats van abolir l’esclavatge, abolit també al sud després de la guerra del 1861. Però, tot i l’abolició, la segregació social i econòmica es va mantenir.

En l’ADN mental de part de la societat hi havia una concepció que la divina providència havia fet dels Estats Units la terra on els escollits arribats com en l’arca de Noè prosperarien. I els negres no formaven part d’aquests escollits. La capacitat d’entendre el patiment de l’altre era incompatible amb aquesta visió racista i determinista del món.

El pastor baptista Martin Luther King va liderar un moviment que va aconseguir la llei de drets civils. Però King va ser assassinat i la segregació social i econòmica va continuar formant part de l’ADN de bona part de la societat. I en un país sense ascensor social, ni polítiques públiques d’habitatge ni sanitat pública, elements que constitueixen el que a Europa s’anomena “estat del benestar”, la segregació ha continuat, més enllà que dos afroamericans, Colin Powell i Condoleezza Rice, ocupessin la secretaria d’Estat i que el 2009 Obama fos escollit president.

I a l’estat de Minneapolis, malgrat tenir un alcalde i governador progressista, un cap de policia negre i una congressista somali musulmana, els hàbits policials de maltractar amb impunitat qualsevol sospitós si és negre continuen.

Fa dues setmanes va morir ofegat George Floyd. L’actuació va ser enregistrada per diversos testimonis, fet que ha generat una onada de protestes a la majoria de ciutats dels Estats Units, i va fer aflorar altres casos recents de ciutadans negres morts o maltractats gràcies a la impunitat policial. I davant l’evidència de la injustificable actuació policial, el president Donald Trump, incapaç d’empatitzar-hi, va decidir fortificar Washington, treure la Guàrdia Nacional, amenaçar de desplegar l’exèrcit, criminalitzar els manifestants i qualificar de terrorista el moviment antifeixista.

Es diu que Trump ha quedat sol i ha cavat la seva tomba política. Tant de bo sigui així. Però la segregació i la discriminació només es podran revertir amb polítiques d’habitatge, educació i inserció laboral similars a les que hi ha a Europa i al Canadà, en el marc del que s’anomena “estat del benestar”. El problema rau en el fet que això exigiria unes polítiques econòmiques i unes actuacions potser incompatibles amb la concepció de llibertat individual i de no intervencionisme de l’estat que lamentablement continua present en l’ADN de part de la societat blanca.