És avui, la independència?

És avui, la independència? Hi va haver un dia, o un parell, o potser més i tot, que aquesta pregunta no era extemporània. Encara que sembli un contrasentit, es podria donar la paradoxa que en les pròximes eleccions al Parlament, quan hagin de ser, els partits independentistes superin per primera vegada el 50% de vots, però que la independència sigui més lluny que abans. Perquè no hi ha pla. No serveix de res eixamplar la base si no hi ha pla. Quan tot estava a punt de caramel va passar el que va passar i ara tenim presos polítics pel camí dels tres anys privats de llibertat, que es diu aviat, i exiliats polítics. “Qui viu en un país estrany no viu del tot. / La mort en vida porta el nom de la distància”, canta el poeta Aleksander Kúixner. Situacions duríssimes que no es poden normalitzar.

Ho deia fa uns dies l’exalcaldessa de Vilanova i la Geltrú i expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència, Neus Lloveras, en una entrevista en aquestes pàgines: “Aquesta legislatura no és de veritat.” No compta, és de trànsit, com quan et donen un cop de puny i quedes atuït durant uns segons, uns segons que són dos anys. No és avui, la independència, ni hem anat de la restitució a la Constitució, perquè això només era una frase bonica. Amb la pandèmia s’ha demostrat novament com calia la independència, i es notarà també en la reconstrucció. Es nota cada dia.

I continuarà la repressió, i no hi haurà reparació, i hi haurà més intervenció, menys autonomia, i tornaran a seure en una taula de negociació, i passaran unes eleccions, i segurament tornaran a pactar i a governar, i potser amb el resultat del diàleg es tornaran a divorciar, però quan tot això hagi passat, no pot ser d’altra manera que uns i altres enterrin la destral de guerra i, no dic que vagin junts enlloc –¿que hi van ara, i governen plegats?–, però sí que acordin com volen anar on volen anar, perquè torni a tenir sentit preguntar si és avui, la independència.