Les passions d’Henry Beyle

Quan Henry Beyle, essent un jove de 17 anys que formava part de l’exèrcit napoleònic i era lluny de convertir-se en l’escriptor Stendhal, va anar per primer cop a Itàlia, hi va descobrir amb entusiasme la música de Cimarosa. Va ser el 1800 i sempre va mantenir l’estima per aquest compositor reconegut per les seves òperes bufes. A Records de l’egotisme, memòries de la seva vida a París entre 1821 i 1830, Stendhal evoca un viatge que va fer a Londres amb el propòsit fonamental de veure-hi representades obres de Shakespeare. Això perquè, segons hi afirma, “no he estimat amb passió en la meva vida més que Cimarosa, Mozart i Shakespeare”. Tanmateix, en altres ocasions, va reconèixer la passió per diverses dones. Així, en l’autobiografia inacabada amb la qual a penes va emmascarar-se amb el títol Vida d’Henry Brulard, Stendhal declara que l’amor ha sigut per a ell el més gran dels seus “negocis”, si no l’únic, cosa que els seus estudiosos han posat en qüestió considerant la passió que tenia per escriure.

Si Henry Beyle va apassionar-se per Cimarosa en la seva primera estada a Itàlia, quan s’hi va tornar instal·lar l’any 1814, concretament a Milà, va conèixer la dona que possiblement va inspirar-li la seva més gran passió amorosa (Matilde Viscontini-Dembowski) al teatre d’òpera de La Scala. El “funcionari” Beyle va marxar de França després que, amb la primera abdicació de Napoleó, va quedar-se sense feina i amb mitja pensió, que duplicava el seu valor a Itàlia, però, a més, perquè no suportava el clima de la restauració borbònica. I és així que aprofito per dir que, a Records de l’egotisme, no fa res més que avisar sobre la imbecil·litat dels Borbons. Tanmateix, quan encara governava el Borbó Lluís XVIII i tenint la mala sort de morir sense veure el final definitiu de la monarquia a França que no va arribar fins al revolucionari 1848, Beyle va haver de tornar al seu país el 1821 perquè aleshores era perseguit pels ocupants austríacs pel fet de ser amic dels escriptors romàntics milanesos que, vinculats a una societat secreta anomenada els carbonari, lluitaven per les llibertats polítiques. S’hi trobava en una llotja a La Scala, com amb Matilde Viscontini-Dembowski, que mai va correspondre a l’escriptor i que estava consagrada a la lluita política amb els liberals. Stendhal fa que, a La cartoixa de Parma, Gina i l’intrigant comte Mosca, ministre al servei del despòtic príncep de Parma, es coneguin a La Scala. I la cosa pren un aire d’òpera bufa. Ja s’ha dit que li agradava Cimarosa. I també Rossini.