Farners, ‘Zona zàping’

Con­sulto a Face­book la pàgina No ets de scf si no... i cons­tato que hi ha con­sens: amb la pandèmia la natura ha recu­pe­rat l’espai que li per­to­cava. Sí, noi. Al vol­tant dels con­te­ni­dors hi torna a pro­li­fe­rar l’espècie que-reci­cli-ta-mare. Au va, menys quei­xes i mirem què passa en alguns can­tons suïssos. La reco­llida selec­tiva separa paper i cartó, alu­mini, plàstic PET i vidre. La resta ja és rebuig. El cas, però, és que el rebuig l’has de bai­xar en unes bos­ses homo­lo­ga­des que cos­ten tres francs... la uni­tat! I pobre de tu que facis trampa. Per apro­fi­tar al màxim les bos­ses, el ciu­tadà pro­cura com­prar pro­duc­tes que no vagin enva­sats en plàstic o brics. Però el millor del cas és que hi ha un fac­tor encara més dis­su­a­siu que la multa: la ver­go­nya d’haver dece­but la col·lec­ti­vi­tat. I ara tu et pen­ses que ho explico per fomen­tar la ver­go­nya entre nosal­tres... Doncs no. Com vols que fun­ci­oni una urba­ni­tat tan cal­vi­nista i rigo­rosa en una soci­e­tat de fot-li que és de Reus com és la nos­tra? Diria que aquí la solució passa per la ins­tal·lació de càmeres urba­nes a cada punt de depo­sició. —I així mul­tem els infrac­tors? —No, home! Així els ino­cu­lem l’espe­rit de superació! Tanca els ulls i ho veuràs: a la tele­visió estre­nen un altre pro­grama d’aquests que con­fo­nen manca de timi­desa amb manca de sen­tit del ridícul. D’antuvi el bípede que-reci­cli-ta-mare es limita a salu­dar tot dei­xant l’andròmina al cos­tat del con­te­ni­dor. Al cap d’uns dies ja baixa amb la família a fer qua­tre pas­ses de ball davant de càmera i acaba ins­cri­vint-la al con­curs estre­lla de la cadena. Tatxííín! Els ven­ce­dors de la ter­cera edició del Tu sí que ets ben parit! han estat (sus­pens)... la família Ics, que, vegin, el dia tres de juny va llençar al car­rer, d’una tacada, el matalàs de matri­moni, catorze llei­xes, una pica, vuit bidons i el tatano del nen! Però quina solució és aquesta, ara em diràs... Que no la veus? Per arri­bar als quinze minuts de fama que vati­ci­nava Andy War­hol, els con­cur­sants s’espre­me­rien la neu­rona. Pri­mer es des­fa­rien de la roba, després de cor­ti­nat­ges i elec­tro­domèstics, segui­rien envans, fines­tres i tan­ca­ments de la casa... per aca­bar llençant-se ells matei­xos. D’entrada ho farien al con­te­ni­dor de l’orgànica, però després, per un noble espe­rit de com­petència, ja sepa­ra­rien fèmurs, tíbies i peronés (al gris), mus­cu­la­tura, ronyons i bude­llam (al marró) i les ulle­res (al verd?). La neu­rona, el vent se l’endu­ria.