Estàtues

A Bristol, al sud-oest d’Anglaterra, les protestes per la mort de George Floyd van acabar amb una estàtua de bronze tombada i llançada al riu. Resulta que el protagonista de la història, un tal Edward Colston, va tenir un paper actiu el segle XVII en el tràfic d’esclaus africans. Però, durant 125 anys, una estàtua va recordar només les obres filantròpiques –finançades amb diners tacats de sang– que va llegar a la seva ciutat natal. Fins que diumenge una multitud el va fer caure del pedestal.

Atacs com aquest s’han multiplicat al Regne Unit contra personatges vinculats a l’era imperial i també a Bèlgica, on el rei Leopold II, responsable d’autèntiques atrocitats al cor de l’Àfrica, hi té estàtues i dona nom a parcs i carrers sense que l’estat belga hagi demanat perdó encara per aquella cruel explotació. De fet, quin país a Europa ha retut comptes pels crims i abusos del seu passat colonial?

Sembla, doncs, que no costa gaire d’entendre la indignació i la humiliació que continuen causant reconeixements públics com els de Colston o el rei Leopold II, encara que hi hagi qui es pregunti si no hi ha altres maneres de protestar que no sigui arrencar estàtues del seu pedestal. “En aquest país resolem les nostres diferències de manera democràtica”, va arribar a reprendre el primer ministre britànic, Boris Johnson. Una resposta que defuig el fons de la qüestió: què hi fan totes aquestes estàtues a les nostres ciutats?