En viu. Ara

Avui, si no m’equi­voco, torna a obrir el Truf­faut de Girona, una de les pri­me­res sales que recu­pe­ren allò que n’hem de dir nor­ma­li­tat, tot i que ja sabem que hi haurà mas­ca­re­tes, gels i distàncies i que, gràcies a Déu, no hi haurà cris­pe­tes. Dic “una de les pri­me­res”, perquè l’Àngel Quin­tana m’informa que també ha obert el cinefòrum de Tor­ro­e­lla de Montgrí, amb una foto que és alhora rei­vin­di­cació dels cine­mes de poble i memòria de la seva pròpia tra­jectòria cinèfila. Però el Truf­faut és el pri­mer de la ciu­tat i, d’aquesta enver­ga­dura artística, el pri­mer de Cata­lu­nya. És una satis­facció. Inau­gu­ren la tem­po­rada (la vida!) amb dues pel·lícules que poden tenir un cert sig­ni­fi­cat simbòlic. No sé si el volien ofe­rir al públic, si és que hi ha un mis­satge xifrat, però, junts, els dos films, com­po­nen una sim­bi­osi que explica el que hem vis­cut. Enca­de­nats, de Hith­cock, i La veri­tat, amb la Deneuve. La veri­tat és que hem vis­cut (i encara vivim) lli­gats a una cadena de pre­ven­ci­ons, de pors, d’entot­so­la­ment, de defa­lli­ments col·lec­tius, de temor davant el futur imme­diat. Pot­ser ens volen dir alguna cosa o pot­ser és una sim­ple casu­a­li­tat. Una cadena que ens ha afec­tat des de la pers­pec­tiva psi­cològica i de la qual amb prou fei­nes comen­cem a des­lliu­rar-nos. Una cadena que també ens lli­garà a unes pers­pec­ti­ves obs­cu­res –soci­als, econòmiques–, almenys durant un temps, amb la cul­tura com una de les grans afec­ta­des.

Per això és un dia feliç, avui. El Truf­faut torna a pro­jec­tar pel·lícules i, d’aquí a poc temps (ha estat la pri­mera sala pri­vada que ho ha anun­ciat), La Pla­neta, a Girona, també reprendrà l’acti­vi­tat tea­tral. El Grec, pel seu compte, ha promès que hi haurà fes­ti­val, tot i que adap­tat a les cir­cumstàncies, i sem­bla que la pro­gra­mació de Tem­po­rada Alta –afec­tada, és clar, per tot ple­gat– s’està aca­bant de com­ple­tar. Són notícies de coratge indi­vi­dual i d’esforç col·lec­tiu, necessàries, impres­cin­di­bles. “Qui aime la vie, va au cinéma”, dèiem fa temps. I el tea­tre i la música en viu. Tot en viu. Ara.