La mare que ens va parir

Molt pro­ba­ble­ment hi haurà qui ho con­si­de­rarà una minúcia, una qüestió banal; o, para­fra­se­jant l’escrip­tor Josep Pla i Casa­de­vall, “una collo­nada”. Hi ha, per la seva banda, qui jus­ti­fi­carà la supressió del cognom de la mare (objecte d’aquest arti­cle) per un pro­blema d’espai, acos­tu­mats com estem a una soci­e­tat en què les parau­les i les expres­si­ons es redu­ei­xen a la mínima expressió, aque­lla que tot sovint ens situa al límit d’allò intel·ligi­ble. Es tracta d’una tendència molt arre­lada, amb el cas més extrem dels països anglo­sa­xons, en els quals les espo­ses i els fills per­den els cognoms de les seves mares. Si lle­gei­xen qual­se­vol repor­tatge periodístic, si s’entre­te­nen a mirar els noms que por­ten els fut­bo­lis­tes a la part del dar­rere de les samar­re­tes o si res­se­guei­xen els crèdits de les pel·lícules, s’ado­na­ran que l’oblit del cognom matern és una pràctica habi­tual, gene­ra­lit­zada, dei­xant de banda algu­nes per­so­nes espe­ci­al­ment sen­si­bi­lit­za­des o altres que, per evi­tar con­fu­si­o­nis­mes o millo­rar la iden­ti­fi­cació, han incor­po­rat els dos cognoms. L’escrip­tor Josep Car­ner Ribalta, per exem­ple, sig­nava amb el segon cognom per no con­fon­dre’s amb el gran poeta de les lle­tres cata­la­nes, Josep Car­ner Puig-Oriol. Lògica­ment, cadascú és lliure de fer el que vul­gui. I no man­carà qui em dirà que té les seves pròpies moti­va­ci­ons per uti­lit­zar només el cognom patern, ja siguin de caire per­so­nal o de qual­se­vol altre tipus. Cada casa és un món, com diu la dita; i no és qüestió d’explo­rar-los tots. Però, dites i escol­ta­des totes les jus­ti­fi­ca­ci­ons, con­vin­dran amb mi que supri­mir o obli­dar el cognom matern, pre­ci­sa­ment en una cul­tura com la nos­tra que ens ofe­reix la pos­si­bi­li­tat legal de man­te­nir-lo, de fusi­o­nar-lo amb el del pare fins a cons­truir un nom com­post o de cap­gi­rar l’ordre, és una mos­tra més d’una soci­e­tat pro­fun­da­ment patri­ar­cal i un oblit inex­cu­sa­ble d’una part del nos­tre pas­sat, dels nos­tres orígens; un menys­te­ni­ment, si m’ho per­me­ten, a la mare que ens va parir.