Manuel Cuyàs

No li agradava que li diguessin mestre. Jo al principi pensava que, igual que els alumnes assenyalen de qui han après, també els mestres poden escollir a qui consideren aprenent. Ximpleries. En realitat, a Manuel Cuyàs l’incomodava això de mestre perquè el situava dalt d’un pedestal on no volia ser-hi. Ell era d’estar al mig de tot, cara a cara, buscant conversa intel·ligent, assajant un punt de vista nou, sorprenent amb una anècdota divertida o un comentari mordaç, i reclamant el mateix al seu interlocutor. Un polemista nat, un observador atent, un articulista brillant, un conversador irònic i intel·ligent. Un amic, més que un mestre.

El vaig conèixer fa vint-i-quatre anys a la redacció d’El Punt del Maresme. Ell feia de director, havia renunciat al despatx que l’empresa li havia previst, i s’havia instal·lat al centre de la redacció, enmig del desgavell de trucades, crits, bromes i emprenyaments dels joves periodistes i comercials al seu càrrec. Allò bullia, i ell hi llançava sempre més benzina: ens animava a ser valents en els temes, i planers i atrevits en la manera d’explicar-los, a llegir Gaziel, Pla, Sagarra o Josep Maria Planes. Va fer una feina que llavors ningú feia a les facultats de periodisme: descobrir-nos la nostra tradició periodística, la dels innovadors i republicans anys trenta.

Aquell despatx que no utilitzava es va convertir en una sala de visites. Quan venia un alcalde enfadat per alguna informació, en Cuyàs s’hi tancava amb ell i defensava els seus periodistes amb ungles i dents. Més d’un cop engegava aquelles visites, directament, a pastar fang. Si la informació era correcta, ja s’hi podien posar fulles. No era un radical, ni un justicier, ni pretenia canviar el món des de dalt d’una rotativa: ell venia d’un catalanisme profund i insubornable i dels moviments antifranquistes de Mataró. Els engegava, simplement, perquè volia ser honest amb la seva idea del periodisme: un periodisme lliure, democràtic, polemista i intel·ligent. Tal com el va exercir fins al seu darrer article. Et trobarem a faltar, mestre, amic.