Llibertat per a Núria Pòrtulas

Després de tres anys i mig d'espera, el Tri­bu­nal Suprem ha absolt Núria Pòrtu­las del delicte d'intent de col·labo­ració amb orga­nit­zació ter­ro­rista. Calia aquesta espera? Calien qua­tre mesos de presó per a l'anar­quista de Sarrià de Ter? No. Cal­dria que la poli­cia i que la justícia hagues­sin tre­ba­llat bé. És lamen­ta­ble, com des­taca la sentència del Suprem, que s'hagi vul­ne­rat el dret a la pre­sumpció d'innocència de Pòrtu­las i que l'Audi­en­cia Naci­o­nal l'hagués con­dem­nat a dos anys i mig sense haver exa­mi­nat quel­com fona­men­tal com les sentències de la justícia ita­li­ana en què es cons­ta­tava que no havia exis­tit la banda armada amb la qual havia estat acu­sada de col·labo­rar. Qui va fer i va defen­sar aquesta vin­cu­lació ine­xis­tent haurà de donar expli­ca­ci­ons a la soci­e­tat giro­nina i cata­lana. Aquesta situ­ació kafki­ana explica la insis­tent mobi­lit­zació d'una part, pro­ba­ble­ment mino­ritària, de la soci­e­tat giro­nina per recla­mar-ne l'abso­lució. Cer­ta­ment, els fami­li­ars, amics i core­li­gi­o­na­ris han estat omni­pre­sents, fins i tot moles­tos, set­mana rere set­mana per recla­mar la justa abso­lució de Núria Pòrtu­las. Tan­ma­teix tenien raó i la justícia els l'ha donat.