Sortir de l’armari

El cantant Pablo Alborán ahir va sortir per tot arreu. Els confidencials n’anaven plens, alguns programes de tele en van fer alguna tertúlia i a la ràdio també. Què fa que Alborán sigui notícia? Ha tret nou disc? No. Va revelar a Instagram que és homosexual: “Necessito ser un mica més feliç del que ja era.” En un sentit missatge, el malagueny admet que a casa seva, amb la seva família, sempre s’ha sentit lliure d’estimar “qui jo he volgut” i que aquests temps convulsos que es viuen en la societat actual, amb accions racistes contra la llibertat i en favor de l’odi, l’han animat a fer el pas. El seu compte d’Instagram es va inundar de missatges afectuosos d’artistes com ara Chenoa, Melendi o Pablo López. Fins aquí, perfecte. El noi ha tingut la necessitat de sortir de l’armari, i ben fet que fa. La pregunta és: per què té la necessitat, un homosexual, d’haver de sortir de l’armari davant de la societat? Per què és notícia que un home estimi un home? L’amor és lliure, pots estimar qui vulguis. L’important és això: estimar. Independentment de quin sexe tingui la persona que estimes o que t’estima. Per què aquesta sortida de l’armari que ha de fer un homosexual no s’exigeix a un heterosexual?

El col·lectiu homosexual ho ha passat, i ho passa, molt malament. La seva història està plena de lluites per drets i llibertats. I tot i les victòries aconseguides, encara falta camí per fer. Està molt bé que hi hagi figures de referència que parlin amb naturalitat de la seva sexualitat. El que és criticable és la societat i les situacions que provoca. Que hi hagi persones que, com diu Alborán en el seu discurs, no ho tinguin fàcil per viure la seva vida d’una forma plena, perquè viu en un entorn rural o perquè és objecte d’assetjament o perquè se sent pressionat a portar la vida que se suposa que ha de portar. Si algú, a hores d’ara, és capaç de discriminar algú per la seva orientació sexual és que està malalt. El problema el tenen ells.