Víctimes de la violència

Ja no penso acceptar més allò que no puc canviar; a partir d’ara canviaré allò que no puc acceptar. És una d’aquelles frases que han passat merescudament a la història, dites per ser recordades i construïdes amb la profunditat dels pensaments més militants. La va pronunciar l’any 1972 Angela Davis, activista afroamericana injustament engarjolada, finalment convertida en icona de la lluita contra el racisme als Estats Units. Aquests dies de noves mobilitzacions contra la violència policial que s’acarnissa amb les minories, alguns reportatges han rescatat la seva figura per mostrar-nos una dona de setanta-sis anys que ha afegit el vernís de l’experiència a l’etern inconformisme que encara conserva. La mata embardissada de cabell natural que va dibuixar el seu perfil revolucionari en milers de samarretes i adhesius és ara més curta i menys fosca però manté suficientment esmolada l’oratòria per alertar-nos sobre les debilitats de les revolucions. La primera de totes, afirma en les darreres entrevistes, és oblidar que més enllà de les manifestacions és prioritària l’organització. Que és important fer-se sentir als carrers però ho és més saber-se organitzar per fer el pas següent. En contra seu la veterana defensora dels drets civils hi va tenir el sistema, custodiat per això que en diem el monopoli de la violència. Per això és interessant recordar què responia cinquanta anys enrere als periodistes que li preguntaven si defensava la violència com a via per assolir la justícia social. “És indignant que es faci aquesta pregunta a una persona que va créixer veient esclatar bombes racistes al seu barri. Bombes que feien tremolar casa seva i que escampaven per terra les restes d’amics i familiars. Qui fa una pregunta com aquesta demostra que no sap res de la violència que hem patit als Estats Units.” És veritat, sempre resultarà del tot impossible impartir justícia si es condemna només la violència de les víctimes.