Futbol primer, escola després

Han canviat les notícies a les ràdios i televisions. Des del moment en què s’ha començat a visualitzar l’arribada del futbol a moltes llars, com a nova normalitat, s’han capgirat les prioritats de les notícies. Si bé és cert que cada dia rebem dades de nous casos i de les defuncions associades al virus, no és tampoc menys cert que aquestes notícies s’han convertit en un deure comunicatiu al qual estan sotmeses les administracions i els mitjans de comunicació. Això ha deixat pas a altres notícies centrades en la normalitat perduda i que ara es recupera. Arribar a aquest eufemisme que es diu “nova normalitat” no ha estat fàcil. Les batalletes ideològiques entre administracions han estat permanents. La darrera és sobre qui exerceix el control del retorn a les aules. Com ha de ser el nou curs escolar i qui l’ha de liderar? Ras i curt, el nou curs escolar serà el que vulgui que sigui la comunitat educativa. La incertesa del procés, tan real com ho és la mateixa incertesa del fet educatiu, es contraposa a la baixa incertesa que generen activitats tan emocionals i irracionals com són el futbol i els toros. Es diu, amb tota la raó, que és contradictori que es normalitzi l’accés a les activitats col·lectives de segon ordre, com són les festes, les discoteques, el futbol, els toros, les platges i el que hi vulgueu afegir, i que aquelles que són essencials, inexplicablement, com és el servei educatiu, mantinguin un control irracional i impossible d’aplicar. El manifest per l’escola demana la màxima normalitat possible amb la seguretat necessària, que significa fer un gir en el model educatiu a través d’un nou pacte per l’educació i la dotació dels recursos necessaris. Tots reconeixem que l’educació no ven i sí que ho fan els poders econòmics que forcen les situacions més enllà del que seria raonable. Però, com hem vist, parlar de raó és un tema poc important i sense sentit en un estat emocional, que recorre a les hormones i que no entén o potser no li interessa el futur ni el progrés dels ciutadans. L’escola pot esperar; el futbol, no. Les bones intencions dels responsables dels principals serveis essencials, entre els quals es troba l’educació, entren en contradicció amb els principis fonamentals pels quals han lluitat els docents durant dècades: l’escola activa, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, les metodologies actives, el treball cooperatiu, el treball per projectes, l’ABP, el flipped classroom i més, compatibles amb el coneixement científic d’allò que sabem que funciona en educació. I això, que no sols és possible sinó necessari, exigeix des de les bases del sistema educatiu una manera diferent de treballar i uns millors i nous recursos que per ara no existeixen.

En tot aquest temps hem tingut l’oportunitat de plantejar-nos moltes coses des de la nostra vida particular, la feina i el nostre temps lliure. Hem pogut comprar però de manera diferent, ens hem relacionat per videoconferència i hem treballat des de casa. Conciliació? Hem constatat com els fills es perdien entre pantalles, deures i videotrucades amb els seus mestres. Hem valorat coses que fins fa poc eren rutines sense valor afegit. I tot se’ns capgira amb la nova normalitat centrada en el futbol, els toros i les terrasses. L’educació és un dels sectors que més innovació necessiten, perquè bàsicament es continua ensenyant de la mateixa manera que fa un segle. Ho afirma Eric Mazur, catedràtic de física i física aplicada a la Universitat de Harvard. Mentre els nens amb mascareta retornen a les aules amb ràtios reduïdes, els adults asseguts en una terrassa, apilats i sense mascareta, s’abracen pel gol del seu equip. La sanitat, l’educació i la ciència, malauradament, han d’esperar.