La “pastilla” d’en Pujol

Cor­ria cap a finals del 2005 quan una de les pri­me­res coses que vam fer aca­bats de lli­cen­ciar va ser dema­nar una entre­vista amb el pre­si­dent Pujol. Feia ben poc que s’havia cons­tituït el pri­mer tri­par­tit i un altre ani­mal polític l’havia subs­tituït al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat. Però la figura de Jordi Pujol con­ti­nu­ava enllu­er­nant els joves peri­o­dis­tes, que no dubtàvem que les seves parau­les sem­pre tenien valor i, sobre­tot, des­per­tava la curi­o­si­tat d’aquells qui sabíem que ens enfrontàvem a un dels polítics més ben pre­pa­rats que havia for­jat la tran­sició. Pujol té la façana de Cata­lu­nya i el rerepaís al cap i posava a prova cons­tant­ment aquells qui fins fa no gai­res dies encara érem a la uni­ver­si­tat: pre­gun­tava límits geogràfics, dema­nava referències per­so­nals i, si calia, es posava meda­lles de la seva gestió al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat durant 23 anys.

Aquell des­patx del pas­seig de Gràcia d’expre­si­dent, de parets blan­ques i llu­mi­no­si­tat res­plen­dent, va viure una de les nos­tres posa­des de llarg a la pro­fessió. Lla­vors, Pujol s’ha cre­uat en altres moments pel camí, dels quals pels que som d’inte­rior la pujada al Taga­ma­nent o les ober­tu­res del curs polític que es feien al Ripollès sem­pre tenien un caire espe­cial. Aques­tes últi­mes perquè el pre­si­dent començava a dei­xar anar els pri­mers titu­lars de la tem­po­rada; o en tot cas, feia les pri­me­res “pas­ti­lles” davant dels micròfons i les càmeres de tele­visió.

El lle­gat polític de Pujol és ines­bor­ra­ble, igual­ment com la seva manera de fer –política i per­so­nal–, perquè l’allu­nyen, clara­ment, dels can­di­dats emmot­llats als manu­als de màrque­ting polític que cor­ren avui en dia. Pujol ena­mo­rava les tie­tes –o les àvies, que en arri­bar a casa em pre­gun­ta­ven un inno­cent “t’ha cone­gut el pre­si­dent?”– i va saber estruc­tu­rar un par­tit a mida del país, una espècie de catch-all-party d’èxit que feia equi­li­bris ideològics entre les prin­ci­pals frac­tu­res soci­als que hi ha al Prin­ci­pat. Un par­tit que, amb la pers­pec­tiva dels noranta anys de Pujol, va aju­dar a mus­cu­lar l’auto­no­mia, com també la pròpia idea de nació –de Her­der a Renan, diria ell–, tal­ment com va per­me­tre que en el seu si crei­xes­sin les males pra­xis que l’han aca­bat empe­nyent pel pedre­gar. La moral i l’ètica que ema­nava del lide­ratge públic no sem­pre es posava en pràctica al backs­tage, ni ell mateix ho va fer.

La Con­vergència pujo­li­ana tenia falles, com mol­tes altres orga­nit­za­ci­ons polítiques que par­ti­ci­pen en un sis­tema for­jat sobre el cli­en­te­lisme, la poca clare­dat sobre el seu finançament i el negoci de les veri­tats interes­sa­des. Tres pro­ble­mes endèmics del país. I, d’aquesta manera, l’aurèola que Pujol des­pre­nia als joves peri­o­dis­tes va apa­gar-se quan va fer públic el seu secret perquè, mal­grat el nota­ble èxit de la seva obra de govern, l’auc­to­ri­tas moral es des­di­bui­xava a mesura que s’anava sabent que l’expre­si­dent va ser incapaç de ren­tar cor­rec­ta­ment la roba bruta de casa seva. I emblan­qui­nar les coses ja no s’accepta al segle XXI.