Els que han nascut

Hi ha en la condició humana una atracció profunda pel fet de la mort. És sorprenent que l’home se senti cridat per allò que l’ha d’acabar destruint un dia o altre, però és així. Ho ha estat sempre, i sempre ho serà, perquè la fascinació per allò desconegut és incontenible. Com que fascina la mort, i tota la litúrgia del misteri que l’envolta, fascinen els programes de televisió per on desfilen crims i assassinats, hipnotitzen les novel·les d’històries negres, captiven les rondalles de fantasmes; la senyora mort en totes les seves formes i maneres de regnar en aquesta terra.

La mort s’ha instal·lat al cap de taula aquest 2020, com s’hi asseuria un dèspota un dia de festa major. S’ha fet parar les tovalles i ha devorat amb golafreria, sense descans, un gran festí d’ànimes. En són tants, els coneguts que han traspassat la ratlla, que es fa difícil sobreposar-se al dolor. Empesos per la Covid-19 o no, el memorial de difunts dels últims mesos és massa extens. Serveixin, doncs, els noms de Roser Oller, mestra; Ana Alba, David Caminada o Manuel Cuyàs, periodistes, per posar identitat a la resta, perquè tots tenien nom i rostre, tots mereixen un record en tinta impresa.

Fascina la mort sobretot als mitjans de comunicació. La premsa sempre troba espai per deixar constància de l’última víctima a la carretera o d’alguna carnisseria en una guerra llunyana. Només de tant en tant els diaris arraconen la mort per parlar de la flor de la vida, d’aquells que acaben de néixer. A principis d’any hi desfilen els nadons que han guanyat la cursa de ser els primers a venir al món l’1 de gener, i ocasionalment hi apareixen els nounats que tenen com a mèrit ser fills d’alguna celebritat. Alguna notícia sobre estadístiques de natalitat i alguna altra sobre les modes en els noms de les criatures, poca cosa més.

També aquesta columna ha parlat ja massa de la mort i massa poc de la vida. Serveixi, doncs, l’últim paràgraf per esbandir amb lleixiu i molta aigua tanta tenebra. Siguin les penúltimes ratlles com una galleda a raig i amb tota la força damunt de la dama negra, com les que a primera hora del matí aboquen a l’asfalt les porteres després de fregar el marbre de l’entrada. S’alcin les darreres paraules com un pòrtic de benvinguda a tots els somriures que els últims mesos han vingut a portar llum en aquest món tan negre.