Mobilitat urbana a Barcelona

Tornarem a la “nova normalitat” i crec que no es produiran canvis radicals en la nostra vida –l’ésser humà s’adapta amb facilitat a les noves circumstàncies– però la pandèmia tindrà impacte en alguns aspectes, entre aquests els de mobilitat urbana. El coronavirus ha estigmatitzat el transport col·lectiu, i la crisi econòmica que ha generat farà disminuir de manera significativa la mobilitat per treball. Així mateix, l’obligació del teletreball durant el confinament farà que es consolidi parcialment, la qual cosa farà reduir també els desplaçaments, i finalment les recomanacions al “distanciament social” obliguen a repensar els criteris de disseny de la ciutat. D’altra banda, no hem d’oblidar l’amenaça del canvi climàtic, que ha d’afrontar-se com l’altra gran problemàtica global i de més difícil solució. Amb aquest marc les actuacions que es plantegen per a millorar la mobilitat urbana (la metropolitana és una cosa diferent) han de millorar la sostenibilitat del sistema i adaptar-se als nous temps. No són necessàries –a curt termini– les grans inversions en infraestructura (tipus línia 9 del metro) que consumeixen molts recursos econòmics i no aporten millores sensibles al disseny urbà ni excessius nous viatgers. Sí que són necessàries actuacions com ara el tramvia de la Diagonal, que permetria l’ampliació de voreres, nous carrils bici i substitució de tramvies per autobusos millorant la sostenibilitat. Han d’executar-se obres d’ampliació de voreres, no per a col·locar més terrasses, sinó pel passeig o nous carrils bici. L’espai a recuperar hauria de venir de les zones blaves d’aparcament i, en alguns casos, dels carrils de circulació. Cal continuar permetent la mobilitat privada (no es pot escanyar la circulació, ja que s’escanya l’activitat econòmica) penalitzant i controlant l’aparcament en la calçada. Les zones verdes haurien de ser exclusivament per a residents, i s’hi hauria de prohibir l’aparcament de rotació. Com he apuntat, s’ha de guanyar espai per a nous carrils bici, que haurien de ser usats per les bicicletes i els populars patinets elèctrics amb limitació de velocitat. Ara bé les actuacions en carrils bici haurien d’adoptar un model unificat. Encara que l’administració no inverteixi en grans infraestructures de transport públic, això no significa que no hagi d’invertir per a millorar la sostenibilitat ambiental d’aquest. Per a això ha d’accelerar-se la compra de nous autobusos híbrids o elèctrics. Cal reduir la flota de taxis (hi ha sobreoferta) comprant llicències i no permetent l’adquisició de nous taxis que no siguin ecològics. Finalment, ha d’introduir-se definitivament la tecnologia en la manera de “comprar mobilitat”. L’esperada T-mobilitat ha estat un fracàs total en la seva no-aplicació i segurament en la despesa realitzada. Avui dia no hauria de ser complicat crear un suport (targeta sense contacte, telèfon mòbil,…) que permeti pagar un desplaçament sigui aquest directe o combinant diferents modes de transport, bicicleta compartida o aparcament. En definitiva, el coronavirus passarà, tot i que el seu impacte i l’amenaça del canvi climàtic continua present, per la qual cosa han d’aplicar-se actuacions en la mobilitat i el disseny urbà que permetin fer front a aquesta “nova realitat”.