Vergonyes en calç viva

“Felipe González té el passat tacat de calç viva”, amb aquesta frase obria la caixa de Pandora Pablo Iglesias durant la primera sessió d’investidura de Pedro Sánchez. Han calgut uns anys i un acord postelectoral que facilitaria una vicepresidència a Iglesias, perquè els de Podem enterrin en calç viva les seves acusacions contra el senyor X dels GAL. Amb irresponsable, patètica i ofensiva gracieta inclosa de Pablo Echenique sobre ocioses “distraccions” amb els crims d’estat. Finalment Unides Podem ha rectificat, però ha calgut que la seva dirigent al País Basc, Pili Zabala, recordés a Echenique i a Iglesias que és vergonyós definir com a distracció que el seu germà Joxi i el seu company Joxean Lasa fossin torturats salvatgement, assassinats i enterrats en calç viva pels mateixos GAL que segons les informacions de la CIA tenien el vistiplau de Felipe González. L’informe desclassificat per la CIA deixa molt clar el que tothom sap: “El govern espanyol, tanmateix, sembla decidit a adoptar una estratègia poc ortodoxa per a combatre ETA. […] González està d’acord amb la formació d’un grup de mercenaris sota el control de l’exèrcit per a combatre els terroristes, al marge de la llei. […] Els mercenaris no han de ser necessàriament espanyols i sembla que tenen la missió d’assassinar els dirigents d’ETA a Espanya i França.” Una informació que a l’Estat espanyol mai podrem tenir de primera mà per l’opacitat que imposa amagar les vergonyes rere una llei franquista de secrets oficials. Segons l’espionatge nord-americà, Felipe González és responsable dels pitjors crims que es poden cometre en una democràcia, els d’estat. Les víctimes dels GAL que no eren d’ETA per descomptat eren innocents. Però tampoc es pot acceptar que les que pertanyien a l’organització armada, per molts crims que haguessin comès, fossin torturades i assassinades. Perquè cap governant pot atorgar-se la potestat d’actuar extrajudicialment i molt menys d’executar ningú. Res ho justifica. Aquesta és una vergonya que cal jutjar per ètica democràtica, perquè ni prescriu ni distreu, s’estigui al govern o a l’oposició.