No són només estàtues

No recordo exactament des de quin lloc, però baixant un dia la muntanya de Montjuïc, on he disfrutat de moltes passejades durant les setmanes del procés de desconfinament, vaig divisar a la llunyania l’estàtua de Colom com si flotés enmig d’uns edificis. Aquella percepció inèdita em va singularitzar de manera inesperada una estàtua que, situada al capdamunt d’un conjunt escultòric força aberrant tant pel que fa a l’estètica com pel contingut relacionat amb els Reis Catòlics, tinc integrada a la meva quotidianitat. Això perquè hi visc a prop, de manera que pràcticament l’he vist cada dia (a vegades només n’entreveig la columna baixant per les Rambles) dels que he passat a Barcelona en el curs dels últims vint anys, fins i tot durant el confinament perquè des del meu terrat, de fet, també en tinc una visió prou curiosa. Tanmateix, no li tinc estima i no sé si en el cas que desaparegués, encara que hi estigui tan acostumada, trobaria a faltar vertaderament, com per sentir cap pena, aquest monument inaugurat per la reina Maria Cristina durant l’Exposició Universal de 1888, però, ei i ai, projectat en temps de la I República quan la plaça del Portal de Pau, on s’ubica, ho era de la Junta Revolucionària.

Uns dies després d’observar des de Montjuïc aquell Colom sorprenent, altres estàtues del navegant i mercader genovès van ser enderrocades o decapitades en ciutats dels EUA durant les accions de protesta per l’assassinat de George Floyd. D’aquí, hi ha qui ha proposat enderrocar el “Colom de Barcelona” com a símbol de la colonització. No sé si s’ha d’enderrocar o, com consideren els experts consultats per Ada Colau, no s’ha de fer. Suposo que hi ha qui creu que aquesta imatge de Colom és un símbol de la ciutat a banda de la colonització d’Amèrica. Però si hi ha monuments i carrers dedicats a colonitzadors, genocides, esclavistes i explotadors, entre altres, és perquè el poder d’una època va homenatjar-los i convertir-los en símbols, de manera que, com a mínim, és un deure moral fer present la seva barbàrie. I, és clar, no n’hi ha prou amb atacar els símbols quan en aquesta societat persevera el racisme i l’explotació criminal. Seguint amb la simbologia, tinc una debilitat per l’enderrocament de la columna de la plaça Vendôme, construïda per commemorar la batalla d’Austerlitz i amb Napoleó vestit de romà al capdamunt, durant la Comuna de París del 1871. Courbet i companyia la van eliminar com a símbol de la barbàrie, però, ai i ei, la III República va restituir-la. És hora de tornar a Fabrizio del Dongo, que va assistir a la derrota de Napoleó a Waterloo.