Opinió

A la tres

Paisatge de postguerra

“Sense el pla de reconstrucció europeu, els acords del Consell de Ministres espanyol no van enlloc

Si, tal com pre­te­nien gene­rals i coro­nels, la pandèmia va ser una guerra, ara devem ser, per tant, en plena post­guerra. De les bai­xes del camp de bata­lla hem pas­sat a les penúries de la zona catastròfica, i la victòria és tan amarga i rela­tiva que té els matei­xos pares que tin­dria la der­rota, o sigui cap. Per això no hi ha cap polític amb prou coratge per rei­vin­di­car-se i expli­car-nos amb numèrica clare­dat l’abast de la devas­tació i la fondària del clot. I per això mateix ahir el Con­sell de Minis­tres espa­nyol va apro­var allar­gar els mira­cu­lo­sos ERTO sense tenir lli­gat encara qui i com pagarà l’esforç econòmic que això repre­sen­tarà. La coa­lició del PSOE i Podem va reco­sint com pot les espar­ra­ca­des pro­vo­ca­des per la crisi sanitària i econòmica, però, men­tres­tant, a Brus­sel·les –que és on es pre­nen les deci­si­ons de debò– con­ti­nua el des­a­cord euro­peu sobre el fons de recons­trucció. Sense des­en­ca­llar la segona qüestió, els acords del Con­sell de Minis­tres seran tan sols pa per avui i més deute per demà. Sobre­tot si es con­ti­nua impe­dint al govern de la Gene­ra­li­tat l’accés als mer­cats finan­cers inter­na­ci­o­nals. Cent qua­ranta mil mili­ons d’euros és la xifra que ens separa de la recessió abis­sal i els vint-i-set països mem­bres van cre­mant reu­ni­ons sense dig­nar-se a arri­bar a un acord que ser­veixi per enviar els recur­sos cap al sud amb la urgència necessària. Els del nord volen obrir més l’aixeta dels crèdits i esca­nyar en canvi la de les sub­ven­ci­ons a fons per­dut, indi­fe­rents a les nos­tres emergències, això sí sem­pre que els dei­xem esti­ue­jar a l’esti­mada Mallorca com si res no hagués pas­sat. Chris­tine Lagarde, l’antipàtica pre­si­denta del Banc Cen­tral Euro­peu, es mos­tra opti­mista sobre la immi­nent posada en marxa d’aques­tes línies d’ajuda i afirma, eufòrica: “Aquesta vegada, a diferència de la crisi del 2008, la política monetària i la política fis­cal van de bra­cet.” De moment, però, l’impost a les grans for­tu­nes que havia de ser­vir per amor­tir el coixí ja dorm el son dels jus­tos i no fa falta ser cap geni per veure venir qui, si no els assa­la­ri­ats, paga­rem la fac­tura amb l’IVA i l’IRPF.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.