Lluny de la gent

És evi­dent que no ha pas sigut el mateix pas­sar el con­fi­na­ment en un pis de la gran ciu­tat o en un petit poble de mun­ta­nya. Per exem­ple, he patit molt menys que uns amics de Bar­ce­lona que s’han estat tres mesos tan­cats en un vuitè pis. Però des del poble també he sen­tit que el nos­tre món s’ha tor­nat boig, que tot es cap­gira, res no s’aguanta, quasi tot fra­cassa. I he pen­sat que la vida reclosa en un pis deu ser avui el més sem­blant a la vida d’ana­co­reta. Per si cal, direm que ana­co­reta sig­ni­fica, eti­mològica­ment, ‘aquell que s’ha apar­tat’, ‘el qui es retira’. Fet i fotut, el vell grec cínic Diògenes, enta­fo­rat en un bar­ril sense voler saber res del món, vin­dria a ser tan ana­co­reta com Simeó Esti­lita, aquell sant que es passà mitja vida dalt d’una columna per no haver de tenir con­tacte amb la gent.

L’exem­ple més vis­tent és el dels ano­me­nats “pares del desert” dels quals parla el Flors Sanc­to­rum, vene­ra­bles i deli­rants pri­mi­tius que fugi­ren del món i es van refu­giar al desert i en llocs quasi inas­se­qui­bles on ana­ven conills, no es ren­ta­ven ni es talla­ven cap pèl, només resant, fent penitència i resis­tint les temp­ta­ci­ons del dimoni a base de penúries, pri­va­ci­ons i sacri­fi­cis.

El cas de l’esmen­tat sant Simeó Esti­lita és espe­cial. Als catorze anys entrà en un mones­tir i, com que era molt difícil acon­se­guir lli­bres per resar, s’aprengué de memòria els 150 salms de la Bíblia per resar-los tots set­ma­nal­ment, 21 cada dia. Va inven­tar el cilici, una corda o cin­turó amb pun­xes de ferro que es lli­gava a la cin­tura (sota la roba, és clar) per fora­gi­tar així les temp­ta­ci­ons de la carn –deia–. El van expul­sar del mones­tir perquè en feia un gra massa, i anà a viure qua­ranta dies en una cis­terna seca sense men­jar ni beure res, tal com va fer Jesús. Els pri­mers catorze dies resà a peu dret, els següents catorze asse­gut, i els últims dies ho feia aja­gut a terra, ja sense esma. Després se’n va anar a una cova del desert, i es va fer sol­dar una grui­xuda cadena al tur­mell i l’altre cap en una gran roca. Al cap d’un temps, un supe­rior li va dir que això també era fora de mida, i va ser quan s’ins­tal·là a viure al cap­da­munt d’una columna, d’on ja no en baixà viu.

Patí molt el tal Simeó per no voler viure entre la gent, i per això el van fer sant. Nosal­tres, que ho hem fet per força, també ens merei­xeríem la cano­nit­zació. Supo­sant que servís per a alguna cosa, és clar.