Velles i noves influències i persecucions

A La cartoixa de Parma, el comte Mosca arregla un casament de conveniència entre la seva estimada Gina (amb la qual no es pot casar perquè ell ja ho està) i el duc Sanseverina-Taxis: ella, en paraules del comte, obtindrà “una gran existència basada en cent vint-i-dos mil francs per gastar” amb aquest casament “que us dona el nom d’un home passador, el qual no veureu més que un cop a l’altar”; el duc, “que havia tingut la poca traça de mostrar-se mig liberal”, aconseguirà afegir a la seva immensa fortuna un alt càrrec d’ambaixador que donarà brillantor a la seva casa. Al servei del príncep de Parma, el comte Mosca té el poder de manegar-ho. No pensarem que siguin d’una altra època, aquests o altres arranjaments, tràfics d’influències i concessions de càrrecs.

Com que va entusiasmar-se amb Napoleó sense que, tanmateix, tingués cap mena de voluntat de renunciar als seus privilegis de classe, Fabrici del Dongo encara viu mig amagat i ni el comte Mosca és capaç de dur-lo a Parma per convertir-lo en oficial, cosa que voldria la seva tia Gina. El comte té una altra idea per al noi: que se’n vagi tres anys a Nàpols a estudiar teologia, després dels quals “el faré bisbe en un lloc o l’altre, i després arquebisbe aquí, si tanmateix encara tinc influència aleshores”. Mosca sempre té la mosca al nas perquè “el príncep pot morir-se o pot tenir el mal gust de despatxar-me”. De moment, astut com és, fa per mantenir el favor de qui està obsessionat a caçar liberals i posar-los a la garjola. No té equivalència en un estat de dret, aquesta arbitrarietat d’un estat absolutista? Pensem-hi.

Mai res és ben bé el mateix, però sempre hi ha maneres de perseguir els enemics polítics que poden revestir-se de la legalitat imperant, sigui la que sigui. El cas és que la llei de contractació del sector públic estableix que, a partir d’un determinat import, hi ha d’haver un concurs públic, de manera que el contracte no es pot fraccionar per adjudicar-lo a una mateixa empresa sense haver seguit el procediment corresponent. La Sindicatura de Comptes, en la seva anàlisi dels comptes de l’ILC mentre Laura Borràs n’era la màxima responsable, va trobar “13 contractes menors amb reiteració de l’objecte”. Resulta, però, que un treball periodístic d’Albano Dante Fachin revela que hi ha moltes altres institucions (com ara el mateix Departament de Justícia, que ho hauria fet 282 vegades en un sol any) que fraccionen contractes. Si “feta la llei, feta la trampa”, s’hauria d’actuar en conseqüència pel que fa a tots. O és que amb aquesta llei s’ha trobat una altra trampa per caçar independentistes?