Periodisme i cultura

Si hagués aprofitat millor les classes de piano, instrument que mai vaig aprendre a tocar; si hagués seguit la meva inclinació natural al dibuix i a la creació plàstica, si el curs de fotografia que em va costar pasta llarga hagués estat aprofitat millor, i fins i tot si hagués seguit la tradició familiar amb la fusta, podia haver estat fuster, músic, fotògraf o autor de còmic. Però vaig decidir estudiar periodisme, no perquè, com es diu, un periodista és un escriptor frustrat, sinó per, com recordava Maria Palau en un De reüll molt generós sobre el meu comiat, estar al costat de la cultura i de la gent que la vetlla. Des del primer moment volia ser periodista cultural. I així he dedicat a aquest menester, amb més o menys gràcia, la meva trajectòria. Ara que sembla que per edat se m’assigna el paper de persona en trànsit cap a la jubilació, em trobo en un moment de grans canvis en el món periodístic, sobretot per l’impacte que internet i les xarxes socials han provocat. Aquesta nova situació ha portat coses com que la informació corri per totes direccions i en tot moment. Però això ha millorat la qualitat de la informació? Jo més aviat penso que no. I especialment per a la cultura que en els mitjans convencionals ha perdut espai i a les xarxes s’ha banalitzat. En aquest moment de davallada de l’univers periodístic tradicional penso que, ara més que mai, la cultura ha de ser la revitalitzadora del treball informatiu. No només recuperant l’espai que ha perdut, sinó amb el contagi a tots els àmbits de la informació del que ha fet sempre el periodisme cultural: anar a les essències de les coses, explorar tot allò de creatiu i positiu que pot tenir un fet o un protagonista informatiu, aplicar a la informació generalista el que de sempre ha vist clar el periodisme cultural: que la veritat –el relat de la qual és la funció màxima dels mitjans de comunicació– té moltes cares, totes autèntiques i no excloents. La cultura ha de ser el revulsiu per a un nou i autèntic periodisme.