El problema del deute

La premsa alemanya va tornar ahir a publicar rumors sobre que la UE prepara un pla per posar a disposició de l'Estat espanyol part del fons europeu de 750.000 milions d'ajut als països amb problemes de pagament de deute. Per desgràcia, només són rumors, perquè el dia que un estat es vegi obligat a declarar-se en suspensió de pagaments per l'alt cost del deute haurà començat el principi de la fi d'aquest embolic. Embolic que va crear el sector financer privat i que gairebé dos anys després que va col·lapsar el sistema de crèdit consisteix bàsicament en un problema del sector privat, malgrat que hi hagi hagut una regirada general de cervells governants, que han emprès una cursa a veure qui retalla més despeses públiques seguint la nova consigna que l'austeritat extrema és la solució.

«Si et dec una lliura, tinc un problema, però si te'n dec un milió, el problema és teu», deia l'ara tornat a arraconar Keynes en una màxima que ningú no discuteix. Qui té el problema, doncs, és la banca privada, creditora de 750.000 milions d'euros espanyols, grecs, irlandesos i portuguesos, dels quals 600.000 milions són espanyols i només el 16% del sector públic. Però tothom es comporta com si el problema fos dels estats, i el deute públic espanyol és dos punts més car que l'alemany perquè els mercats –els bancs– diuen que tenen por de no cobrar-lo. I acabaran no cobrant, si continuen especulant amb els preus de les lletres i els bons, i llavors sí que riurem, perquè si l'Estat espanyol (o el grec, i l'irlandès, i el portuguès) suspèn els pagaments els bancs ja es poden anar acomiadant de cobrar bona part del 84% privat restant i anar demanant hora per presentar concurs de creditors. És l'única manera de fer neteja, i no ha de fer cap por després de veure que salvar entitats financeres no ha servit de res.