Full de ruta
Contra l’ultra- populisme
La recent celebració del Dia de l’Orgull Gai ha tornat a mostrar-nos la cara més intransigent del populisme ultra de l’extrema dreta, amb la querella aquesta que Advocats Cristians ha anunciat contra la seva estimada Guàrdia Civil perquè van penjar la bandera LGTBI al compte oficial. Afirmen els advocats suposadament ofesos que l’institut armat ha de mantenir la seva neutralitat ideològica. O sigui, un exemple ben matusser d’aquells que confonen la ideologia amb els valors humans més elementals, perquè la llibertat sexual no és una opció política, llevat que militis en el Partit Universal del Sentit Comú. L’amenaça d’aquesta mena de populismes disposats a aprofitar qualsevol crisi per omplir el graner electoral a base de demagògia s’ha incrementat en aquesta fase postpandèmia, i desgraciadament en tenim més mostres en altres camps. Com en l’àmbit laboral i assistencial. Gràcies a la coalició d’esquerres que –de moment– governa l’Estat espanyol, ha estat aprovada la renda mínima vital que fa temps funciona a d’altres països europeus i que aquí ha esfereït el Partit Popular fins al darrer metre de la cursa. Malgrat ells, els més desfavorits ja tenen un coixí econòmic que permet que ningú quedi enrere, tal com ha de ser en una societat moderna. L’entrada en vigor de l’assignació, però, és una altra ocasió aprofitada per la ultradreta per fer-nos caure de quatre grapes al seu parany. “Tinc una amiga que sense fer res en tot el dia ha passat a cobrar set-cents euros al mes i jo, treballant dotze hores seguides, només cobro tres-cents euros més; no hi ha dret.” El comentari segur que qualsevol de nosaltres l’ha pogut sentir aquests dies al seu entorn. Gent assalariada, enfadada amb els que cobren sense treballar. Però el problema no és la renda mínima vital ni els que la reben després de passar els filtres corresponents. El problema real és el desfasament dels sous a conseqüència de la salvatge reforma laboral perpetrada pel PP.