Velles novetats

Resulta inevitable referir-nos a la situació que vivim d’ençà del tretze de març perquè ho mediatitza tot: allò que és més greu, allò que és anecdòtic...

Visc a l’Aleixar, un poble petit del Baix Camp, i quan hem pogut començar a sortir de casa -ser de poble ens ha afavorit- ha estat una sorpresa poder comprovar com les criatures amb les famílies s’han fet seva la riera amb tanta naturalitat com quan en la nostra infantesa hi xipollejàvem, seguíem el seu curs llera amunt, la traspassàvem vacil·lants per les passeres o hi terrejàvem amb l’arena de la riba. Vaja, que les actuals generacions de xiquets i xiquetes han reprès el testimoni de les de mitjan segle XX rierejant aquí i allà com feia dècades que no es veia ni s’esperava tornar a veure. Una vella novetat.

També en aquest context, Reus, capital de la comarca, ha celebrat la festa major de Sant Pere i això vol dir revetlla i festassa popular prèvia que concentra ciutadans, comarcans i forasters. Aquest any, hem enyorat el so de la tronada, la sentor de la pólvora ran de nas al Mercadal, la música de gralles i tabals, els castells, el gentiu, el ball de gegants, nans, l’àliga... però hem viscut la revetlla, gràcies a bons amics, al terrat de casa; aquella revetlla tan literària de bombetes de colors, garlandes, menges casolanes, música lleugera, terrats veïns també festius i, de fons, el campanar, enguany viu de colors senyal de festa, de la Prioral. Una altra vella novetat.

De fet, no és tan estrany que els humans recuperem pràctiques que ens han servit i que una nova situació fa plausibles. Tanmateix, si aquestes velles novetats ens han estat bones per a moments de la vida quotidiana, la mateixa fórmula no ens serveix si l’adopten les administracions a l’hora d’afrontar els efectes de la Covid19. Cal un replantejament real que prioritzi les persones, especialment les més vulnerables, i prescindeixi del que calgui! per aconseguir-ho.