“Amb els diners del turisme hem de poder allotjar els sensesostre”

És un gimnàs normal, entre cometes, que va néixer als anys quaranta i que des de fa dècades deixa que es dutxi la gent del carrer a les seves instal·lacions. Últimament es va canviar el nom: ara es diu Gimnàs Social Sant Pau, i té 400 socis que paguen 28 euros de quota i normalment hi ha uns 900 usuaris derivats de 52 entitats socials de la ciutat que fan ús gratuït de les instal·lacions.

Ara funcionem com una cooperativa de treballadors. Es va acabar el lloguer i estava en perill, fins que fa dos anys l’Ajuntament va acordar la compra de l’edifici per construir-hi pisos socials i mantenir el gimnàs als baixos.

No, encara no. Està aprovat i estem esperant.

Sí. Com la resta de gimnasos, el Sant Pau va haver d’abaixar la persiana el 14 de març. Vam reobrir el 20 d’abril, quan serveis socials de l’Ajuntament es va posar en contacte amb nosaltres demanant-nos si podíem donar el servei de dutxa a la gent que dorm al carrer.

Sí. Es va habilitar també l’espai de l’Estació del Nord, però va actuar de manera provisional i ara ja ha tancat.

En principi hi havia un servei d’àpats que ens feia arribar l’Ajuntament. Proporcionàvem 75 dutxes i 75 àpats, i de mica en mica ho vam anar ampliant fins que un dia es va acabar el menjar.

Va durar uns dos mesos. Quan nosaltres n’estàvem demanant més perquè hi havia molta demanda, aleshores ens van treure aquesta ajuda. I ho han tret de diversos llocs, i això jo no ho entenc. Si la gent ve aquí, es dutxa i surt amb el seu menjar, ja estan tranquils; en canvi, ara han de venir aquí i després anar a buscar el menjar a un altre lloc de la ciutat.

Perquè es va fer un càlcul de les dutxes que es podien fer amb un quart d’hora per persona en l’espai que tenim i durant el temps que tenim obert; però hi havia tanta gent i es formava una cua tan llarga, que vam ampliar l’horari fins a les quatre de la tarda.

Ara ens ve tanta gent que estem donant hora per dutxar-se. Vens avui i et donem hora per demà, perquè no s’acumuli la gent esperant al carrer. El dia que hem atès més gent hem arribat a 190 dutxes.

Vam fer una crida a la gent per tal que ens donés roba, excepte calçotets i mitjons, que ens els compra l’Ajuntament. És un banc de roba que funciona com una roda: quan arriben trien roba neta per posar-se i deixen la que porten, que s’envia a rentar i un cop neta s’incorpora una altra vegada al banc. La camisa que porten avui demà la porta una altra persona.

És gent que és al carrer, els de sempre i ara els nous. Gent que treballava en negre i que ara amb la Covid-19 s’han quedat sense res. Els han fet fora d’habitacions que llogaven i s’han quedat al carrer. D’aquests en tenim molts.

Els que són nous tenen vergonya, perquè mai s’han vist en aquesta situació. Parles amb ells, intentes fer-los riure, tot i que és complicat, perquè sovint expliquen històries dramàtiques que a mi m’han fet plorar. Tenim gent que feien de cap de cuina, cuidadores de gent gran, paletes que fan quatre pedaços..., molta gent sense papers.

Sí, ha destapat tota la misèria de la ciutat i també la ciutat aparador que era Barcelona, amb un turisme que dona riquesa que no està repartida. Si acollim 12 milions de turistes, amb els diners que genera hem de poder allotjar els 1.200 sensesostre que hi ha a la ciutat.