Prou corrupció i amiguisme (I)

Amb la pandèmia mig controlada, els analistes financers s’han dedicat a estudiar i publicar els sistemes –tots valuosos– sobre com superar la recessió econòmica que ens caurà al damunt durant el proper any. Poden tenir raó amb els seus projectes de represa però, abans que res, la nostra societat ha de fer un esforç per posar fi a les pràctiques de corrupció, diner negre i amiguisme. Res més senzill i complicat alhora; posar fi a uns mals costums, que no tenen res a veure amb la saviesa econòmica.

Comencem per la corrupció. Entrem en el terreny del dret penal. No diré noms, tot i que algunes vegades he vist en les envestides més odi polític que coneixements jurídics i dels fets que es consideren sancionables. De corrupció n’hem vist en tots els partits polítics, sigui en l’àmbit municipal, del govern autònom o del central. Per ser corrupte s’ha de tenir poder: és la condició prèvia i indispensable.

La corrupció ha existit i jo en soc testimoni. Fa anys, quan no tenia feina, una persona a la qual coneixia molt superficialment em va demanar que em presentés a un concurs públic que ja tenia guanyat tot i que jo no tenia ni idea del tema que es posava a concurs. Guanyar aquell concurs em deixaria uns guanys apreciables. Els guanys els repartiríem entre els organitzadors de l’operació i jo mateix, en les proporcions que jo mateix estimés oportunes. Quan em va fer la proposta em vaig posar a riure, perquè em vaig imaginar que es tractava d’una broma de mal gust, ja que la proposta me la feia una persona a la qual considerava molt seriosa. Quan vaig veure que la proposta també ho era, de seriosa, em vaig posar vermell, com faria l’home casat que surt d’una casa de barrets i troba un conegut. Vaig girar cua i me’n vaig anar a parar el sol.

Al cap d’uns dies, un advocat amic em convocà al seu bufet –jo era llicenciat en dret– i m’oferí que m’incorporés al seu bufet d’advocats. Vaig acceptar-ho il·lusionat, però seguidament em digué que l’única condició que em posava era que aportés com a clients del bufet alguns ajuntaments i entitats públiques que acceptarien la meva petició en venir d’on venia i per les meves relacions familiars. Em vaig aixecar i aquesta vegada ni em vaig acomiadar, tot i que l’oferta no comportava entrar en el Codi Penal. Volia que em valoressin a mi, tal com soc. El resultat és que al cap d’unes setmanes estava treballant per al Banc Mundial a Kinshasa, a la República del Congo –abans Congo Belga i aleshores Zaire–. Els qui em diguin “que bonic, un país tropical i l’ambient exòtic”, abans de tornar-m’ho a dir que hi vagin i no diguin més bestieses. I tot gràcies a un amic, antic subordinat meu, que l’única condició que em posà era que parlés francès i que tornés viu i sencer.

Les operacions de corrupció són molt diverses, però la majoria giren al voltant d’una comissió guanyada gràcies al poder polític de l’entitat organitzadora, o a la informació privilegiada que et permet presentar l’oferta més baixa o comprar un terreny municipal, de caràcter rústic, que es requalificarà com a edificable poc després de realitzada la compra.

El diner negre, no declarat a Hisenda, juga un paper important, sigui perquè els diners que s’ofereixen estan situats en un paradís fiscal o són els diners que s’han cobrat els que han d’anar a Panamà o a una illa del Carib.

Per avui, ja n’hi prou. Queden moltes pel·lícules de terror per veure.