Pecar de feliços

La nova normalitat no s’assembla en res a la vella. Ni tot és com abans ni a curt termini ho serà i sembla que una part de la població no n’és conscient o li costa massa ser-ne. Aquest matí, en tornar de comprar el pa, m’he creuat amb una veïna que no duia mascareta. No me n’havia adonat fins que s’ha fet la sorpresa: “Ostres! M’he deixat la mascareta a casa. Tant és, només vaig un moment al bar.” M’ha donat massa explicacions quan jo només li havia dit “bon dia”. A la plaça, divendres, tots els nens que hi jugaven duien posada la mascareta, menys un parell, a qui es veu que els molestava (i a la resta de nens no?)

El sindicat CCOO denunciava ahir des de Lleida que algunes empreses han rebaixat les mesures higièniques i de seguretat massa de pressa: fer fitxar amb l’empremta digital, prescindir de les distàncies de seguretat en zones comunes com ara vestidors o menjador són rutines que no s’haurien de recuperar amb tanta urgència.

Dissabte, per feina, vaig compartir visita a la Sagrada Família amb personal mèdic i sanitari a qui es va convidar al temple. Vaig conversar amb una metgessa de família sobre el relaxament que es vivia al carrer. Opinava que és una llàstima que es tiri per terra l’esforç d’aquests mesos, però reconeixia que és una condició inevitable de l’ésser humà. Oblidar el que és traumàtic per superar-ho i mirar el futur. Jo, ara per ara, més m’estimo que mirem el present i no pequem de feliços.