Les costures socials, a l’aire

Per aquí i per allà, la pandèmia exhibeix impúdicament les costures mal cosides de la nostra societat. La Covid-19 s’acarnissa amb els més febles i exhibeix la nuesa de la columna vertebral de l’estat del benestar, amb la sanitat, l’educació i la cultura esfilagarsades per l’infrafinançament històric. Les retalles dels governs de CiU i del PP van propiciar l’exportació massiva d’infermeres, investigadors i metges; i l’engrossiment de les asseguradores sanitàries. Formats amb diners públics però mal pagats aquí, han marxat al Regne Unit o als països nòrdics. Amb ells, se n’anava un capital humà i nacional que es demostra més valuós que mai.

A ple sol, la costura de la gran dependència econòmica del turisme, un sector que en general és ben lluny d’exhibir innovació, valor afegit, sostenibilitat i tot allò amb què s’emboliquen alguns eslògans empresarials i polítics, viu de l’escassa formació i l’alta explotació laboral, que els fa poc atractiu per als autòctons. Un turisme al qual el govern espanyol no ha dubtat a obrir fronteres, enmig dels temors de molts i entre imatges de servitud lamentables. Com l’aplaudiment als alemanys arribats els primers dies, i a preus rebentats, a Mallorca. La foto es confonia amb la de qualsevol entrada d’un complex turisticocolonial de baix cost en els països subdesenvolupats...

Aquests dies, la preocupació pel focus que poden representar els turistes estrangers circula amb la boca petita per les terrasses. Com els qui s’han amuntegat sense miraments als pubs londinencs. Amb més desimboltura crítica, s’assenyala uns altres forasters: els temporers. Però l’estigmatització arriba poc als empresaris, que estan obligats a allotjar els treballadors que venen de lluny. Menys encara al govern espanyol, que els ha permès desplaçar-se. Un problema històric, del qual es traspassa la responsabilitat al nou govern de Lleida, i que cal resoldre d’una vegada. Amb justícia, entre tots els actors implicats i en tota la seva complexitat.