“Els artistes sabem que res és definitiu, vivim en emergència constant”

Des de fa un temps treballo amb l’arqueologia del que és quotidià: treballem la memòria a partir dels objectes que ens porten el avis. L’objecte articula una memòria. Amb els joves fem arqueologia prospectiva de futur: els demanarem que portin objectes que evidencien el seu desig de pertànyer, pot ser una clau del que serà el seu primer pis o unes tisores perquè somnien dedicar-se a la perruqueria. Buscarem si existeixen alguns trets comuns que puguin posar en relació (o en conflicte) aquests dos col·lectius. La residència em permetrà, però, transformar la meva metodologia en una peça post-empàtica. Després de deu anys treballant projectes comunitaris a partir del procés empàtic d’escolta i incorporar-ho a la dramatúrgia, ara ho integrarem a una peça més formal. Potser no seran tots els testimonis a l’escenari. En part, perquè és molt difícil demanar a no professionals que actuïn quatre setmanes seguides. A Akana vaig treballar amb famílies de la Mina durant dos anys. Els processos són molt més complexos. En aquests muntatges, a més del treball social, també hi ha unes decisions estètiques que permetin situacions reveladores.

No hi ha una veritable democratització de la pràctica artística. Hi ha projectes que lluiten per fer més petita aquesta esquerda i treballen de valent des de la base: a les escoles, els barris, els centres cívics, els casals, ateneus, espais de creació..., però les escoles professionals de formació artística estan reservades a uns pocs. A qui practica art i cultura li creix l’interès per conèixer més. No calen més consumidors de cultura, sinó assegurar que creixen exponencialment els practicants d’art i cultura. Llavors no faltarà públic i aquest serà divers..., i la generació de pràctiques artístiques també serà diversa. La cultura immediatament es diversifica, llavors. Jaques Ranciere diu que la política consisteix en “reconfigurar la divisió d´allò sensible [...] en introduir subjectes i objectes nous, en fer visible allò que no ho era, en escoltar com a ésers dotats de paraula aquells que no eren considerats més que com a animals sorollosos”... Crear dissensions, comenta. Legitimar altres històries de vida (com la feminista, o la racialitzada), altres relats, altres cossos, desitjos, cosmogonies, biografies...

És cíclic. Ara tenim necessitat de referir-nos al que és real, a la realitat. Tornarà més tard a haver-hi obres més abstractes, en què es fa recerca de forma. Coincideix també amb el Sense Ficció. Els muntatges comunitaris són documentals. Legitima els protagonistes com a individus i col·lectiu.

I tant! En alguns hi ha un canvi molt bèstia en la seva vida. Ara, durant el confinament, he anat parlant amb tothom. Quan fas un treball durant dos anys, crees molts vincles, i no descarto tornar-hi. Un projecte comunitari no té càsting, entra qui hi arriba. És molt porós, tot és descontrolat d’entrada, en aquest procés, imprevisible. És un tipus de dinàmica de treball que, curiosament, és contrària a la producció estàndard, però necessita molt del circuit professional per a la seva sostenibilitat (a llarg termini) i per complir amb els seus objectius de visibilitat i apoderament de les comunitats.

Va ser una proposta que em va venir regalada. Era un text que havia escrit el 2006 i que vaig modificar per a Melodrama, una performance que defensava amb contundència Santiago Maravilla. L’actor Marc Martínez va intuir que El conillet del tambor de Duracell podria ser una bomba, si hi havia bons còmplices. I de seguida va pensar en l’actriu Clara Segura. L’obra parla sobre la maternitat, però en aquest lapse de 8 anys, que justament són els d’aquest “silenci” que comentes, havia estat mare i vaig voler revisar el text. Es va estrenar el 2015. Per primer cop, hi va haver gira d’un text meu a Catalunya.

Pensa que l’any de la gira de Conillet jo vaig haver de treballar en altres feines, a l’estiu. No he normalitzat l’economia fins que vaig cobrar la primera nòmina com a professora a l’Institut del Teatre, el 2016. Els artistes vivim sabent que res és definitiu. Ens sabem en un espai d’excepcionalitat i emergència constant. La residència del Lliure, que compartiré amb el meu equip de sempre (els que han estat amb mi des de l’inici, la Núria Lloansi, l’Ana Rovira...), és un regal. Però sé que, a partir de l’1 d’abril, hi tornarem a ser. Ja he après a relativitzar tant l’èxit com el fracàs.

El 1999 vam crear la companyia La Vuelta. Del 2003 al 2009 podíem viure de la gira internacional. Però el 2011 vaig haver de tancar la meva companyia per dèficit pressupostari i per esgotament. I perquè vaig iniciar aquest format comunitari que ni institucions ni teatres no entenien. Ara fa una dècada que responc a encàrrecs i no tinc estructura de companyia. Vaig centrar-me en les arts escèniques contextuals, comunitàries. Abans, amb Juan Navarro, el 2009, ja havíem provat a La Nau Ivanow de la Sagrera una trilogia de happenings en què hi participaven les entitats del barri. Des de llavors, he anat fent una recerca per desgranar què són les arts comunitàries. Cada proposta es va configurant de manera diferent. He treballat amb molts agents diferents (des del Macba a l’En Residència de l’Icub o actualment amb el projecte artístic comunitari de l´Antic Teatre) però sempre hi interactuen l’art, l’educació, els contextos i les comunitats.

Hem de millorar molt. Caldria fer una pressió col·lectiva. Lluitar de manera col·lectiva per una situació laboral i fiscal que acompanyi la idiosincràsia dels projectes artístics i de les persones que hi treballen (artistes, tècnics, mediadors, educadors, etcètera). Darrerament he estat atenta al moviment Cultura de Base, a Barcelona, sí, però no m’hi he pogut implicar gaire. És un fet que la situació és devastadora per a molts projectes i artistes independents i que no serà fàcil remuntar això... Però, com deia abans, crec que els artistes i agents culturals que treballem des de la base som experts en situacions d’emergència i alarma i hem après a ser resilients, resistents, reincidents... I no desistim.