La igualtat no funciona

La igual­tat no fun­ci­ona. Així ho entén l’escrip­tora britànica d’ori­gen cana­denc Rac­hel Cusk, després d’haver inten­tat cons­truir un matri­moni equi­ta­tiu i just durant deu anys. La fi d’una relació expli­cada en el relat auto­bi­ogràfic Seqüela, que furga en el dal­ta­baix de la sepa­ració i se sub­mer­geix en la nova rea­li­tat, la de refer-se i tor­nar a ser una dona sol­tera amb l’afe­git de tenir dues filles. Però ja sabem que, sovint, la vida és més punye­tera del que ens pensàvem i està plena de peti­tes mes­qui­ne­ses.

Pre­o­cu­pada per expli­car el món a par­tir de l’experiència feme­nina, Cusk es des­pu­lla emo­ci­o­nal­ment en aquest text concís, precís i, a esto­nes, per què no dir-ho, dolorós. I és que recom­pon­dre el tren­ca­clos­ques ens fa recor­dar, enyo­rar, qüesti­o­nar-nos i con­tra­dir-nos.

No hi ha cap dubte que Cusk sap com fer emer­gir l’alta lite­ra­tura de les miques que que­den d’una història sen­ti­men­tal en una Seqüela, escrita el 2012, que ara podem lle­gir en català gràcies a l’edi­to­rial Les Hores i amb la tra­ducció de Carme Geronès. Un cop de puny ben donat, ple d’esce­nes quo­ti­di­a­nes i acci­ons sense sen­tit, que con­vi­uen amb els mites grecs. Una reflexió sobre com recons­truir una iden­ti­tat a la qual escau aque­lla idea de Susan Son­tag que afirma que el pit­jor seria sen­tir que estem d’acord amb les coses que vam dir o escriure. Perquè això seria real­ment incòmode, ja que vol­dria dir que hem dei­xat de pen­sar.