Una gran curiositat per tot

A Notes per a Sílvia, Josep Pla afirma que de jove va ser un gran partidari de Stendhal, però que ho va deixar de ser: “Les novel·les són una cosa teatral, generalment inventada i amb una gran aprofitada del que té d’hiperbòlic i exageració la literatura.” Deixant de banda el fet que, diria que amb la boca grossa i certa mesquinesa, aleshores sentenciés que l’autor de La cartoixa de Parma va tenir la fortuna de no vendre cap llibre perquè, si ho hagués fet, seria considerat un autor de no res, potser si continuen agradant les novel·les de Stendhal (o almenys és així en el meu cas) és pel que tenen de teatral, inventat i exagerat. Això a més del mèrit de “materialitzar la psicologia humana” que Pla li havia reconegut abans i encara quan, a Viatge a la Catalunya Vella, també en parlava com el viatger ideal. Això perquè “li interessà sobretot el que passà successivament per davant dels seus ulls, absolutament tot: la gent, la conversació, la manera de viure, la política, els costums, l’arqueologia –i l’art, evidentment”.

Tots aquests interessos es reflecteixen a La cartoixa de Parma, on la curiositat de Stendhal per tots els humans fa que hi siguin representades les diverses capes socials (amb una noblesa aferrada als seus privilegis, una burgesia que vol accedir al poder i unes classes populars encara no prou conscients dels seus drets), mentre que el seu interès per la política fa present la lluita a la primeria del segle XIX entre liberals i conservadors, entre republicans hereus de l’esperit de la Revolució Francesa i monàrquics que insisteixen en l’absolutisme. La referència de Pla a l’atenció de Stendhal per l’arqueologia em fa pensar en el fet que, en un període en què s’ha allunyat de Parma amb la idea de tornar-hi acaparant més poder en la cort del nou príncep, el comte Mosca dirigeix unes excavacions per Nàpols. S’hi ha instal·lat amb Gina, de la qual també es va enamorar el jove príncep, que avorreix la duquessa, de manera que encara se li fa més evident la dignitat de Mosca, amb qui, finalment, es casa. El comte, certament, tornarà a Parma, on Fabrici s’havia convertit en un predicador amb un èxit equivalent a les estrelles del nostre món de l’espectacle. Tot per atraure Clèlia, que, casada a contracor, finalment cedeix i, fent la promesa a la Madonna de no veure’l, es converteix en la seva amant a les fosques. Fins que un desig de Fabrici mena a una desgràcia que enceta una cadena de morts per tristesa. És així que, sent una novel·la tan exultant, una l’acaba desolada. Aquest és el punt final d’aquestes ombres. Gràcies.