Opinió

Tribuna

‘Unorthodox’

“És evident que els grups i les relacions, quan sufoquen, no són sans. Un repte que tenim, com a col·lectiu, és com regenerem les institucions abans que marxin tots els bons

Una de les sèries que més han triomfat durant el confinament ha estat precisament una història sobre una desescalada existencial que es diu Unorthodox, nom que si l’hagués hagut de traduir a la meva àvia seria com “poc ortodox, o no ortodox”. L’han estrenat a la plataforma televisiva Netflix, i presenta el viatge d’una noia jueva ultraortodoxa del barri de Williamsburg, a Nova York, que marxa fins a Berlín, on s’escapar-se de la seva pròpia comunitat, que no la fa feliç. És una narració sobre la recerca d’una llibertat negada. La sèrie, impactant per la forma i el fons, té més força quan descriu la comunitat castradora que quan presenta el desenllaç alliberador, potser perquè el component tràgic sempre ens tensiona, i la felicitat ens relaxa.

El judaisme que traspua la sèrie és minoritari, radical i descriu un grup dins una minoria. Els Satmar no són més de seixanta mil persones dels més d’un milió de jueus només de Manhattan. És molt il·lustrador conèixer-los des de dins, amb els seus rituals i manera de pensar, però insistim: no són els jueus, sinó un grup petit dins el judaisme. A més, parteix d’una història real, la de la Deborah Feldman, autora del llibre Unorthodox, l’escandalós rebuig de les meves arrels hassídiques. L’autora ha col·laborat també en el guió, que descriu minuciosament els haredi o comunitats ultraortodoxes. La sèrie planteja severes qüestions sobre la funció de la dona –no pot cantar, ni estudiar, i ha de tenir molts fills– i la llibertat individual. Per exemple, la maternitat és un deure moral: els Satmar senten el deure moral de reconstruir el judaisme aniquilat pels nazis, i per això tenen tants fills per repoblar el món. En un webinar que hem organitzat a la Universitat sobre el tema, una jove mare ultraortodoxa s’ha connectat –amb la seva preceptiva perruca, perquè no poden ensenyar el propi cabell–, i ha donat una versió gens angoixant de com ella viu a la seva comunitat a Israel: “No em sento oprimida, vull ser mare, aquesta és la vida que em fa feliç; lamento que hi hagi gent que ho hagi passat tan malament com la protagonista de la sèrie de la qual tots parleu.”

Costa entendre que hi hagi gent que se senti realitzada amb uns estils de vida que ens semblen incomprensibles i en alguns casos directament espantosos. Unorthodox ens posa davant del mirall de les nostres incapacitats d’entendre els altres. També ens cou per la nostra omissió davant els crits d’auxili de qui vol sortir i no li fem cas. Dels petits lligams quotidians que són invisibles i no ens alliberen i ens mantenen quiets dins d’estructures que potser no tenen prou oxigen. Aquesta sèrie no va sobre jueus tancats i retrògrads, sinó sobre nosaltres. Sobre com vivim i deixem viure, sobre com estem al costat de qui pren decisions arriscades i busca alternatives, sobre com respectem tradicions que no entenem ni volem entendre. La dissidència com a dret, l’abandó de les conviccions d’un grup, sempre es veu com alta traïció (també en un sindicat, o en un partit polític).

‘Unorthodox’ és poc ortodoxa també perquè doblega el nostre marc mental i ens obliga a repensar com es pot –es pot?– canviar una institució des de dins. Aquí rau la gran pregunta. Qui vulgui desertar de l’exèrcit, sortir de l’Església catòlica, abandonar un sindicat, abandonar la política, separar-se, engegar a dida un equip esportiu perquè li sembli despòtic, poc flexible, antiquat, poc nutritiu, estèril... ho farà i necessitarà còmplices. Però aquestes institucions continuen, i per evitar més desercions, la qüestió que cal dirimir és com viure, sobreviure, dissentir, mostrar el desacord i poder continuar. Les noves vides, l’abandó, el canvi, són un camí meravellós per a qui el vulgui emprendre. Hi ha entitats que ajuden a reconstruir la vida després de deixar algun d’aquests grups. Ha de ser possible quedar-s’hi o marxar, i sobretot s’ha de possibilitar deixar entrar aire. És evident que els grups i les relacions, quan sufoquen, no són sans. Un repte que tenim, com a col·lectiu, és com regenerem les institucions abans que marxin tots els bons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.