‘Unorthodox’

Una de les sèries que més han tri­om­fat durant el con­fi­na­ment ha estat pre­ci­sa­ment una història sobre una deses­ca­lada exis­ten­cial que es diu Unort­ho­dox, nom que si l’hagués hagut de tra­duir a la meva àvia seria com “poc orto­dox, o no orto­dox”. L’han estre­nat a la pla­ta­forma tele­vi­siva Net­flix, i pre­senta el viatge d’una noia jueva ultra­or­to­doxa del barri de Willi­ams­burg, a Nova York, que marxa fins a Berlín, on s’esca­par-se de la seva pròpia comu­ni­tat, que no la fa feliç. És una nar­ració sobre la recerca d’una lli­ber­tat negada. La sèrie, impac­tant per la forma i el fons, té més força quan des­criu la comu­ni­tat cas­tra­dora que quan pre­senta el desen­llaç alli­be­ra­dor, pot­ser perquè el com­po­nent tràgic sem­pre ens ten­si­ona, i la feli­ci­tat ens relaxa.

El juda­isme que tras­pua la sèrie és mino­ri­tari, radi­cal i des­criu un grup dins una mino­ria. Els Sat­mar no són més de sei­xanta mil per­so­nes dels més d’un milió de jueus només de Man­hat­tan. És molt il·lus­tra­dor conèixer-los des de dins, amb els seus ritu­als i manera de pen­sar, però insis­tim: no són els jueus, sinó un grup petit dins el juda­isme. A més, par­teix d’una història real, la de la Debo­rah Feld­man, autora del lli­bre Unort­ho­dox, l’escan­dalós rebuig de les meves arrels hassídiques. L’autora ha col·labo­rat també en el guió, que des­criu minu­ci­o­sa­ment els haredi o comu­ni­tats ultra­or­to­do­xes. La sèrie plan­teja seve­res qüesti­ons sobre la funció de la dona –no pot can­tar, ni estu­diar, i ha de tenir molts fills– i la lli­ber­tat indi­vi­dual. Per exem­ple, la mater­ni­tat és un deure moral: els Sat­mar sen­ten el deure moral de recons­truir el juda­isme ani­qui­lat pels nazis, i per això tenen tants fills per repo­blar el món. En un webi­nar que hem orga­nit­zat a la Uni­ver­si­tat sobre el tema, una jove mare ultra­or­to­doxa s’ha con­nec­tat –amb la seva pre­cep­tiva per­ruca, perquè no poden ense­nyar el propi cabell–, i ha donat una versió gens angoi­xant de com ella viu a la seva comu­ni­tat a Israel: “No em sento opri­mida, vull ser mare, aquesta és la vida que em fa feliç; lamento que hi hagi gent que ho hagi pas­sat tan mala­ment com la pro­ta­go­nista de la sèrie de la qual tots par­leu.”

Costa enten­dre que hi hagi gent que se senti rea­lit­zada amb uns estils de vida que ens sem­blen incom­pren­si­bles i en alguns casos direc­ta­ment espan­to­sos. Unort­ho­dox ens posa davant del mirall de les nos­tres inca­pa­ci­tats d’enten­dre els altres. També ens cou per la nos­tra omissió davant els crits d’auxili de qui vol sor­tir i no li fem cas. Dels petits lli­gams quo­ti­di­ans que són invi­si­bles i no ens alli­be­ren i ens man­te­nen qui­ets dins d’estruc­tu­res que pot­ser no tenen prou oxi­gen. Aquesta sèrie no va sobre jueus tan­cats i retrògrads, sinó sobre nosal­tres. Sobre com vivim i dei­xem viure, sobre com estem al cos­tat de qui pren deci­si­ons arris­ca­des i busca alter­na­ti­ves, sobre com res­pec­tem tra­di­ci­ons que no ente­nem ni volem enten­dre. La dis­sidència com a dret, l’abandó de les con­vic­ci­ons d’un grup, sem­pre es veu com alta traïció (també en un sin­di­cat, o en un par­tit polític).

‘Unort­ho­dox’ és poc orto­doxa també perquè doblega el nos­tre marc men­tal i ens obliga a repen­sar com es pot –es pot?– can­viar una ins­ti­tució des de dins. Aquí rau la gran pre­gunta. Qui vul­gui deser­tar de l’exèrcit, sor­tir de l’Església catòlica, aban­do­nar un sin­di­cat, aban­do­nar la política, sepa­rar-se, enge­gar a dida un equip espor­tiu perquè li sem­bli despòtic, poc fle­xi­ble, anti­quat, poc nutri­tiu, estèril... ho farà i neces­si­tarà còmpli­ces. Però aques­tes ins­ti­tu­ci­ons con­ti­nuen, i per evi­tar més deser­ci­ons, la qüestió que cal diri­mir és com viure, sobre­viure, dis­sen­tir, mos­trar el des­a­cord i poder con­ti­nuar. Les noves vides, l’abandó, el canvi, són un camí mera­vellós per a qui el vul­gui empren­dre. Hi ha enti­tats que aju­den a recons­truir la vida després de dei­xar algun d’aquests grups. Ha de ser pos­si­ble que­dar-s’hi o mar­xar, i sobre­tot s’ha de pos­si­bi­li­tar dei­xar entrar aire. És evi­dent que els grups i les rela­ci­ons, quan sufo­quen, no són sans. Un repte que tenim, com a col·lec­tiu, és com rege­ne­rem les ins­ti­tu­ci­ons abans que mar­xin tots els bons.